el Tribunal Suprem va dictar una interessant sentència el passat 28 de juny que mereix ser objecte de comentari en aquest article. La resolució judicial estima el recurs de cassació per a la unificació de doctrina interposat per la mare d'un menor afectat de malaltia greu i li reconeix el dret a percebre la prestació econòmica prevista en l'art. 135 quatre de la Llei General de la Seguretat Social quan es va plantejar el conflicte. El litigi que ha conegut el TS troba el seu origen en la denegació per una mútua de la prestació reconeguda en l'esmentat article de la LGSS a la persona (mare d'un menor afectat de malaltia greu, i que per la seva cura va haver de sol·licitar reducció de la seva jornada laboral) que la va sol·licitar per considerar que tenia dret. Contra aquesta denegació va presentar demanda que va ser desestimada pel Jutjat del Social, i interposat recurs de suplicació va ser desestimat per sentència de la Sala del Social del Tribunal Superior de Justícia de Cantàbria. És justament contra la sentència del TSJ càntabre contra la qual s'interposa el recurs.
Quin és el supòsit fàctic que provoca el conflicte jurídic? En ambdós casos, sentència recorreguda i de contrast, menors que pateixen greus problemes físics i que tenen reconegut el grau III de dependència pels respectius governs autonòmics, i que en ambdós casos acudeixen a col·legis en els quals se'ls presta especial atenció i cura als efectes de la millora de la seva situació física.
Sol·licitada la prestació econòmica reconeguda en l'art. 135 quatre de la LGSS, norma desenvolupada pel Reial Decret 1148/2011 de 29 de juliol, les dues mútues afectades deneguen la prestació. Mentre que en la sentència de suplicació recorreguda, que confirma la d'instància, es denega la petició per entendre que l'escolarització del menor implica que no hi ha, per part de la persona que el cuida, "cura directa, contínua i permanent (...) durant la continuació del tractament mèdic o la cura del menor en domicili després del diagnòstic i hospitalització per la greu malaltia", i per tant no ens trobem en una situació jurídica protegida per les normes esmentades, en la de contrast sí que es reconeix la prestació, amb l'argument que "l'assistència del menor a un centre especial no equival a una escolarització normal, sinó que constitueix una ajuda específica o temps de descans dels pares respecte a la cura contínua en domicili que requereix el menor, de manera que, si no existís aquesta possibilitat, no seria suficient als progenitors una reducció de jornada, sinó que almenys un d'ells hauria d'abandonar la seva relació laboral, que és precisament el que pretén evitar la prestació litigiosa".
La qüestió litigiosa a debat és el compliment del requisit de l'assistència o cura "directa, contínua i permanent" del menor afectat per la malaltia. Justament per compensar tal cura, que implica, segons la normativa mencionada, una reducció com a mínim del 50% de la jornada laboral de la persona sol·licitant de la prestació, es reconeix aquesta prestació, un subsidi, de meritació diària, equivalent al 100 per 100 de la base reguladora establerta per a la prestació per incapacitat temporal, derivada de contingències professionals o, si escau, la derivada de contingències comunes, quan no s'hagi optat per la cobertura de les contingències professionals, aplicant el percentatge de reducció que experimenti la jornada de treball; és a dir, el subsidi ve determinat "per la reducció efectiva de la jornada laboral i per les circumstàncies en què aquesta es porta a terme per les persones treballadores".
La Sala avança que la concessió de la prestació econòmica no queda afectada pel fet que el menor vagi a un centre escolar durant algunes hores del dia, justament per avançar en el procés de la millora de la seva malaltia, per la qual cosa considera que la doctrina aplicable és la continguda en la sentència de contrast.
És una sentència que té al meu parer contingut social i una interpretació clarament finalista de la normativa qüestionada, que fins i tot té encaix al meu parer, i en aquests termes es manifesta també el TS, en una interpretació literal de la norma, ja que és impossible mantenir la cura del menor durant les 24 hores del dia.
Enllaça aquesta primera afirmació amb la referència a les normes qüestionades al fet que la reducció de jornada sigui com a mínim d'un 50%, per la qual cosa no obliga que la persona sol·licitant de la prestació dediqui tot el seu temps a la cura del menor, ja que una part de la seva vida, del seu temps, "la dedica a la realització del seu treball".
El contingut social i finalista de la interpretació de la Sala es reflecteix de manera especial al meu parer en com s'interpreta el valor o impacte de l'assistència del menor a un centre escolar, ja que davant la tesi de la sentència recorreguda que durant aquest temps hi hauria un cert descans per a la persona cuidadora i per això no es mantindria la cura "permanent" requerit pels textos legals, el TS és del parer que aquesta escolarització no suposa "donada la gravetat de les seves dolències i les severes limitacions que comporten, que durant el temps en què roman en el seu domicili no hagi de ser objecte d'intenses cures per part de la mare, de manera, directament, contínua i permanent". És a dir, no es posa l'accent en el període de "descans", sinó en l'atenció permanent del menor durant tot el temps que està sota la protecció de la seva persona cuidadora.
En fi, la interpretació finalista de les normes porta correctament al meu parer al fet que la sala entengui que la inexistència de previsió com a causa d'extinció de la prestació que el menor estigui escolaritzat és un altre argument més a favor de la concessió i manteniment mentre hi hagi la malaltia greu.
Darrer però no menys important, el contingut social de la sentència es reflecteix en una manifestació que integra les consideracions jurídiques anteriors amb una altra d'abast pràctic i que afecta molt directament la situació dels menors malalts; per la Sala, "resulta impensable, avui en dia, que cap menor, per severes que siguin les limitacions que pateix, no acudeixi a algun centre d'escolarització, tractament, centre especial (...) per, en la mesura del possible, millorar la seva situació i intentar que adquireixi els coneixements que la seva situació li permeti".
Són totes aquestes argumentacions, ?combinació d'elements d'índole jurídica amb reflexions de contingut social, i en tot cas amb interpretació finalista i integradora de la normativa aplicable per a garantir l'objectiu perseguit de protecció del menor i de cobertura econòmica de la persona ?cuidadora que substitueixi, ni que sigui parcialment, la pèrdua d'ingressos ?laborals, les que porten la sala a estimar el RCUD, ?enfortint la seva decisió amb la referència concreta a la situació de la mare cuidadora, que durant un temps va haver de demanar l'excedència per a la cura del menor, i després la reducció de la jornada en un 56,25%, "malgrat la mínima quantia dels seus ingressos (...) per dedicar-se a aquest menester".
