Quin vodevil, renoi!

Confesso que Albert Rivera no m'ha agradat mai. Ni el seu anticatalanisme visceral; ni el seu posat de maniquí obsés; ni l'aire doctoral de tantes sentències que poc després oblida; ni l'egocentrisme que el converteix en un penell; ni ser la marca blanca del PP. Ni tampoc les raons dels qui el van crear per compensar les noves opcions polítiques. Recordin Josep Oliu, president del Banc Sabadell, proposant la creació d'un "Podem de dretes". I al poc temps, un partit amb un dirigent de poca volada es convertien en els "nens mimats" dels mitjans de comunicació i s'enfilaven als llocs decisoris de la política espanyola. Si més no, és curiós. Tant com la línia professional de la seva posa política: de creure's ja president del govern i substituir Rajoy i el PP, a perdre vots en la segona elecció i exigir que el PP proposi un altre candidat; de jurar i perjurar que mai votarà sí a Rajoy, a sentenciar que mai facilitarà la seva investidura; de dir que Rajoy mai no seria president amb el seu vot, a "sacrificar-se" en nom de la governabilitat -els sona?- i abstenir-se en la investidura del president en funcions i acabar, probablement, donant el "sí, quiero" a Rajoy (a canvi d'un càrrec per lluir mans i mànegues?). De veritat: preferiria una tercera contesa. Tinc l'esperança que en passi una de grossa a Andalusia. O, millor encara, a Castella.