És de domini públic que els éssers humans tendim a les preguntes recurrents durant la nostra comunicació quotidiana. Per una banda, hi ha aquells vicis verbals que utilitzem amb tothom, sovint fruit d'un empatx de retòrica o també perquè confonem l'educació amb la insistència. I per l'altra, hi ha les preguntes que ens fem amb la gent més propera. Tot i que cap d'elles superarà mai el canònic, pesadíssim i profundament irritant «estàs bé?», n'hi ha una que ja fa temps que presenta candidatura per ocupar el segon lloc del podi. Es tracta de «on ets?», requeriment de contextualització geogràfica que, en alguns casos, si no es modula el to pot ser confós amb una impertinència.
Fixeu-vos en quan us la fan. Majoritàriament, es deu al fet que heu quedat amb una persona sentimentalment propera (eufemisme de «parella», a vegades) i, per diferents variacions de l'espai-temps, no ha quedat prou clar el moment i el lloc. Aleshores la persona et truca i et pregunta «on ets» de manera immediata i amb un repunt imperativa.
La segona accepció de la pregunta té, evidentment, un cert grau de desconfiança en l'altre. Pot ser l'equivalent a un «digues on ets i així sé si ets on vas dir que estaries», i en aquest cas el to s'endolceix per evitar crear un excessiu subratllat en el (contundent) fons de la pregunta.
I finalment hi ha els que ho fan per vici. Es comuniquen per qualsevol tema i de seguida et pregunten on ets, quan la resposta, i la informació que se'n deriva, és absolutament supèrflua per la conversa que motiva la presa de contacte. Penseu un segon i us adonareu que molta gent us pregunta on sou sense cap necessitat de saber-ho.
En fi, el cas és que en temps d'omnipresència telefònica, i en ple debat sobre la conveniència de poder monitoritzar les persones, la nostra ubicació és un dels pocs reductes de privacitat que ens queden. Per tant, a la pregunta «on ets?», no dubteu ni un segon: no n'han de fotre res.
