Les nits d'estiu, quan el cel és ple d'estels i la lluna, perquè és lluna vella, s'amaga dins la fosca, tinc el costum de sortir a la terrada i contemplar l'escampadissa d'estrelles que omplen l'infinit. Em produeix una sensació màgica. De sobte, l'infinit és al meu davant. És bo que no hi hagi cap mena de contaminació lumínica. Vull dir amb això que les estrelles llueixen més intensament en llocs despoblats. Llavors puc veure milers d'estels i sé que, molts d'aquests estels, són morts i fins a mi només arriba el seu fantasma, la darrera llum que exhalaren abans de morir. Quan era nin vaig aprendre els noms de les constel·lacions. Eren paraules màgiques, misterioses, que només sabien els pastors vells. Aquells pastors que havien pasturat les ovelles de nit i havien après a mirar el cel amb la certesa de veure-hi sempre les mateixes formes, els mateixos jocs de llum. Els pastors eren uns homes especial?ment dotats per entrar en contacte amb la natura. També, amb els enigmes de la divinitat. Les imatges trobades de la Marededéu -en una escletxa, dins un torrent, en un alzinar, dins una cova, arran d'una font-, sempre va trobar-les un pastor.
M'enamoraven aquells noms: l'estel de la Tramuntana, la Creu, el Gra d'Ordi, les Cabrelles, la Carrera de Sant Jaume, els Ulls de Santa Llucia, el Llit de la Verge, l'estel dels Bovers, les Tres Maries, els Deiols, l'estel dels Porquers, el carretó de Sant Pere... Em vaig quedar a l'estadi dels noms. M'hauria agradat reconèixer les estrelles que els corresponien, però no vaig esser capaç d'aprendre-ho. Només les paraules. Potser, hauria hagut d'acompanyar algun d'aquells pastors. Ara sé que les Cabrelles formen un cúmul d'estels, que són part de la constel·lació de Taure, que també se'n diu les Plèiades, que surten a llevant just a posta de sol i que són set, per això també se'ls diu les Set Germanes.
L'únic que vaig aprendre d'identificar fou la Carrera de Sant Jaume o Via Làctia que és una galàxia gegant a manera d'espiral de la qual forma part el nostre sistema solar i totes les estrelles que veiem. Em deien que qui camina amb la direcció que marca, sempre cap a ponent, arriba a Compostel·la. Vaig partir-hi algunes nits, quan era un al·lot carregat d'imaginacions i quimera.
Aquesta setmana es produirà un dels fenòmens estel·lars més bells del nostre cel d'estiu. La pluja d'estels d'agost: les llàgrimes de Sant Llorenç, perquè s'escau que entorn de la festa d'aquest sant és quan cauen amb més intensitat. Són llenques minúscules despreses de la cua d'un cometa. Poden ser tan minúscules com un gra d'arena, que en tocar l'atmosfera, per la velocitat amb que cauen, s'incendien i produeixen traces de llum. Cada any, la Terra travessa la cua d'un cometa... M'agrada imaginar-ho.
A les velles cançons d'amor, la paraula estrella sol dir-se referida a la bellesa de l'enamorada. Potser és una herència de la poesia trobadoresca que va passar al poble, como ho és que l'enamorat es dirigeixi a l'estimada i la tracti de vós. Una de les més belles cançons del nostre Cançoner diu: «Vós sou estrella diana / or del més hermós color; / vós sou estrella d'amor, / capcurucull de magrana». L'enamorat li diu no solament que és una estrella, sinó l'estrella del matí, l'estrella diana, la que porta el nom de la deessa caçadora i verge. És estrella d'amor. Llavors, el poeta anònim cerca a la terra quelcom que se li assembli. Del que és a l'infinit -l'estrella diana-, passa a la realitat de la terra. Així li diu que és «capcurucull de magrana»: com la corona de la magrana, que té forma d'estel. I no sabem si és la imaginació o la rima que l'ha portat a l'esplendor de la metàfora: de l'estel que penja en l'horitzó del cel, al capcurucull de la magrana, que és fruita d'amor, sucosa i vermella, prompte a badar-se sota la besada del sol.
