Temps de sequera

10.08.2016 | 10:06

Durant el franquisme la premsa tenia una sèrie de frases i llocs comuns per explicar la realitat. Una de les frases era «la pertinaz sequía», que es referia a un país on les pluges eren poc abundants i explicava la gradual desertització de certes zones. Contra «la pertinaz sequía», una mena de càstig diví, es va implantar, gairebé copiat, el pla d'irrigació planificat per la República i culminava en la inaugura?ció triomfal de pantans per part d'el Caudillo. «La pertinaz sequía» evitava plantejar-se per què en un territori que abans estava ple de boscos, calia aquesta política i si era la més encertada. La fra?se va passar a justificar les negligències del règim en moltes matè?ries.

Avui hi ha sequera de medalles en els Jocs Olímpics. Diuen els entesos que s'explica perquè la inversió a casa nostra en esport, comparada amb Itàlia o França, és set vegades inferior, i malgrat l'esforç dels Centres d'Alt Rendiment, que en calen més i amb més recursos, no evitem la desertització de medalles. En això, com en la desatenció de les carreteres del país, hi ha responsabilitat del Govern i les reta?llades selectives. I la incapacitat per captar marques i inversors per als nostres cracs. Més enllà d'això, hi ha un monocultiu del futbol, l'esport rei, com ho és a Itàlia o França, però s'ha de compaginar amb més disciplines. I amb la seva exhibició en els mitjans de comunicació. L'espectacular exhibició d'esports d'uns Jocs Olímpics demostra que hi ha competicions per a tothom. I que gairebé tothom pot practicar un esport per sentir-se sa, competir si vol i pot, o com a passatemps. El sentit de l'esport com a enriquiment personal i com a negoci important és quelcom que ens costa aplicar i que sí que fan a altres països europeus, amb èxit, perquè si tot fos l'estadística pura i dura, la Xina i l'Índia arrasarien en els Jocs, i no és el cas.

Sequera de transparència. Es publica que els 21 directius dels Transports Metropolitans de Barcelona cobren un total de 2,5 milions d'euros per la seva tasca, la qual cosa suposa que aquests afortu?nats senyors se'n van als 120.000 euros de mitjana anual cadascú d'ells, una mica menys que el salari mínim d'un futbolista de primera divisió. Cal transparència en aquests organismes i empreses que vo?regen Generalitat i ajuntaments. Un debat interessant és la raciona?lització dels organismes semipúblics del país, ja saben, la rècula d'Insti?tuts Catalans de què disposem, veure els sous de la cúpula directi?va, així com la no menys llarga llista de fundacions semipúbliques del país, i que permet fer realitat la frase que tenim pocs funcionaris, en?cara que no sigui del tot cert. Per aquí hi ha un camp per a la millo?ra de les arques públiques, mitjançant la reducció del número d'uns càr?recs que no són privats, i sí més públics d'allò que se'ns vol reconèixer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema