Fa setmanes que es mouen amunt i avall per la Costa Brava. Però és ara, en ple estiu, que la seva presència és més evident. Acostumen a desplaçar-se per les carreteres empordaneses amb cotxes ostentosos per aparentar un estatus social alt. Van acompanyats de la família i també d'amics. Els fills i les filles responen a noms tan poc nostrats com Lucas, Jacobo o Cuca. Seria un miracle que trobessin algun Jordi o Mercè. Es caracteritzen per vestir de marca de dalt a baix. Abunden els polos brodats amb tota mena d'animalets o amb referències a esports d'elit. Tampoc falten les clàssiques camises de lli per vestir «casual» però sempre elegants, ideals per assistir a un cocktail a Fonteta, un brunch a Cadaqués o, simplement, per anar a la fleca. Pel que fa a elles -les més agosarades-, no dubten a dur botes de muntar a cavall en ple mes d'agost per passejar a quarts de sis de la tarda i es resisteixen a prescindir de voluminosos foulards enmig d'una xafogosa nit de festa major.

En aquesta mena de litúrgia -show- hi tenen un paper destacat els temes de conversa, sovint recurrents i comentats en veu alta, normalment en castellà i, en el seu defecte, en un català volgudament mal parlat amb interferències del castellà i salpebrat amb paraules en anglès o francès per fer notar el seu «caràcter cosmopolita». Els temes estrella per tractar amb amics són com més frívols i vaporosos millor. Es parla de la barca de Llafranc com si fos el iot de l'home més ric de Rússia que fa pocs dies navegava per la Costa Brava o de l'apartament heretat de Calella com si fos una inversió de tantes, quan en realitat estan fins al capdamunt de sorolls, derrames i despeses de la piscina comunitària. Tampoc manquen les clàssiques converses sobre inversions o viatges amb tots els luxes imaginables i amb tractaments de cap d'Estat en camps de golf, casinos o en qualsevol lloc que hagin fet acte de presència. Tot plegat es comenta sense vergonya i gairebé amb altaveu enmig d'un restaurant que ells en diuen braseria, però que de fet és el típic merendero de temporada a l'abast de qualsevol mortal de classe mitjana. Tot ho vesteixen per semblar més chic, quan en realitat ho disfressen per continuar aparentant. Per a ells el que és rural és rústic i l'Empordanet un gran jardí amb quatre poblets de pedra que anomenen el «Triangle d'Or».

Però cal dir-ho tot. El cert és que els sentiran dir delícies d'aquest racó de país, encara que molts d'ells es resisteixen a entendre què fem vivint tot l'any en un lloc en què no hi ha ni Ronda de Dalt ni Diagonal. Doncs és ben senzill: viure com arreu i gaudir com enlloc.