els esgarips dels ànecs estan plens de saviesa, però és una cosa que només poden apreciar altres ànecs. No sé per quins viaranys semàntics la paraula francesa canard (ànec) ha arribat a significar «diari». Potser perquè claquem sense parar i no sempre amb sentit. El cas és que un dels meus majors plaers és enfrontar-me a un vol de vuit o deu hores amb el darrer número de Le Canard Enchaîné. Els quioscos de ciutat o d'aeroport poden ser de dues classes: els bons tenen el Canard, que fa poc celebrava els seus cent anys amb número extra.

Hi ha moltes classes de revistes d'humor i a Espanya n'hi va haver algunes de les millors en termes absoluts: La Codorniz, Por favor i, sobretot, Hermano lobo, però cap va complir un segle, no només perquè a l'autoritat el somriure li sembla sospitós i la riallada un acte subversiu, sinó perquè el mateix lector és lleuger, obert a les novetats, però força frívol i en espera de la galeta de la fortuna xinesa: m'hi incloc. El Canard no és tan clar i rotund com Charlie hebdo i molt menys salvatge que Mata-Hari, que crec que ja no s'edita. És l'obra de l'ala dissoluta de la política, dels seus glosadors irrellevants, la tasca d'un espècimen molt particular que tots hem conegut a l'institut: l'estudiós gamberro, arrabassat. Encara em fa riure recordar que el Canard va destapar l'adquisició per Jacques Chirac d'una mena de chateau considerat patrimoni nacional (la restauració li va sortir gairebé gratis). A Chirac li agradava passejar-se conill pel jardí (fet que va permetre al periodista afirmar que França tenia un magnífic timó). No content amb això, va incorporar a la propietat un tros de prat i el rierol que l'abraçava: ja tenia fossat, com un rei carolingi. El Canard va guanyar un plet a Jean-Marie le Pen, del qual van dir -i era cosa comprovada- que va practicar la tortura durant la guerra d'Algèria. Arran de l'atemptat a Charlie van posar en boca del mestre Cabu: «Va, nois, no us deixeu abatre». Llarga vida a l'Ànec.