Mai m'ha agradat la platja en època estival i sempre he cregut que el principal motiu era la gent. Quan era adolescent i hi anava a recopilar material visual masturbatori posseït per unes hormones desbocades suposo que m'importava un cul la platja, però els anys passen i comences a analitzar-la de manera madura i ponderada, amb lògica sil·logística i seny català, i la veus com el que realment és: un calaix de sastre de mal educats i friquis de tota mena. Gràcies a aquesta disquisició racional precedida, sempre, d'una exhaustiva observació empírica, aprens a conviure amb els seus components, i arribes a concloure, per a la teva salut mental, que l'origen de fòbies, odis i aversions a aquest paratge neix d'un col·lectiu molt més concret: els pares joves. Sí, sí... Estic generalitzant, ho sé, però fins que no em demostren el contrari, em provoquen angoixa, urticària i fins i tot furibundes diarrees.

Tres anècdotes secunden la meva tesi. La primera, en qualitat de testimoni fa uns deu anys a Empuriabrava, mercès a un grup de pares i fills que jugaven a futbol-platja. Vuit minuts van trigar a cardar un cop de pilota al cap a un pobre iaio que seia quasi sobre aquella eventual àrea de joc, i que, mentre la seva senyora feia sudokus, ell passava el temps espiant amb binocles el modus operandi de les gavines que sobrevolaven la zona, o observant un grup de voluptuoses holandeses que corrien en top less per allà. Fos quin fos el seu objecte d'estudi, de ben segur que a partir d'aquell ensurt, que el va deixar grogui durant alguns minuts, el iaio va començar a emprar els binocles per prevenir espècimens més perillosos. La segona experiència, a la Farella fa un parell d'anys, és més recurrent però no per això menys traumàtica; la del clàssic nen petit que no para de córrer tirant-te sorra a la cara quan passa davant teu, mentre els pares -que descobreixes que seuen al teu costat- s'ho miren amb un somriure com si res. I això si s'ho miren, que després també hi ha els que passen olímpicament del nano i que paradoxalment són els primers que ploren clamant al cel quan hi ha algun esglai. Napalm.

L'última experiència, fa un parell de dies a una petita cala de Grifeu. Un pare jugava amb el seu fill a fer granotes des de la platja rebotant rocs sobre l'aigua, mentre un servidor posava en pràctica l'exquisida tècnica de natació «Mitch Buchannon» que dècades enrere m'havia fet guanyar alguna medalla de consolació al casal esportiu de Figueres. Una d'aquelles pedres va passar a mil·límetres de la meva cara; sort del meu sentit aràcnid, que em va permetre esquivar el perill en una fracció de segon movent-me gràcilment cap al costat contrari, que si no ara ja seria l'Snake Plissken de l'Empordà. Sí, amics, mentrestant, els gossos tenen prohibida l'entrada a moltes platges perquè són bruts, molesten i els amos no els eduquen prou bé. Com més conec els pares joves, més estimo el meu gos.