«Stranger things»

13.08.2016 | 00:00

AStranger Things, l'última producció de ficció televisiva per entregues de Netflix, difícil de qualificar de tan bona, se succeeixen esdeveniments, tal com ens avisa el títol, incògnits. No és un spoiler: la cosa va de realitats simètriques (i paral·leles). Stranger Things (que gràcies als germans Duffer ha aconseguit el miracle al EUA: disputar-li el regnat de l'audiència a Game of thrones) transcorre a Hawkins, Indiana, l'any 1983 (aleshores ja existien les mítiques vambes Nike Cortez, que calça amb gran estil un dels personatges). Dos mons, connectats i desconnectats per moments; com en la nostra existència duplicada, on també passen «coses desconegudes», difícils d'entendre, que evoquen el solapament de dimensions: una de real, on anar a comprar el pa, prendre el sol a la platja, pagar el peatge en una autopista, esperar amb paciència el torn a les oficines del SOC, prendre una cervesa ben freda o fer front a la llosa de la quota de la hipoteca és possible; i una de virtual, envaïda de fa uns anys per una política que deambula pels designis de la fe, fins ara patrimoni exclusiu de la religió (i del futbol). És en aquesta segona dimensió (desconeguda) on els esdeveniments gairebé paranormals tenen via lliure: investidures «vodevilesques» (que, a l'igual que Stranger Things, també ens arriben per entregues), processos temeraris i, l'últim episodi, paelles d'una tarda d'estiu. Un submón on tot és possible: s'hi mouen amb desimboltura polítics que no fan política; periodistes que militen; jutges que no exerceixen però que no paren de jutjar (ni de redactar constitucions grandiloqüents); cantautors parlamentaris; ministres sinistres; consellers en banyador; messies populistes; corruptes perennes i abanderats patris. Les anades al món irreal i les vingudes al real són tan freqüents que ha arribat el punt que la pèrdua de la noció de l'espai i del temps s'ha fet insuportable. Hem oblidat on són el Sud, l'Est i l'Oest. I, per descomptat -i això és més greu- hem perdut el Nord, com a Hawkins. Festegem amb el naufragi i no tenim brúixola a l'abast.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema