Aquests dies els esportistes de saleta ens freguem les mans amb l'exhibició d'esports dels Jocs Olímpics, des de la caòtica seu de Rio. En la retina retenim moments antics, com el d'un Carl Lewis únic i estètic, que tant competia en velocitat com en salt de llargària, i feia de l'atletisme una obra d'art; el seu duel amb el caigut en desgràcia Ben Johnson.

Enyorem la classe dels migfondistes britànics, abans de l'eclosió dels africans, com Sebastian Coe o les gestes del decatleta Daley Thompson.

Recordem la selecció de bàsquet de Londres 2012 dels Gasol, Rudy, Calderón, Navarro i associats, que plantava cara al Dream Team 2.0. La tècnica dels cracs iugoslaus i soviètics. L'esforç i entrega dels fondistes García Bragado o Llopart. La presència dels esports minoritaris, com el taekwondo del campió empordanès Joel González, i que la resta de temps són oblidats pels mitjans. La força d'esportistes veterans com Beitia, Nadal o el mateix Gasol, amb currículums impressionants, i que ho donen tot per augmentar la seva petja en els Jocs.

En l'esport cal destacar l'entrega i el sacrifici, com el de Mireia Belmonte. La lluita que fa que el perdedor aguanti fins al darrer minut, i el converteix en guanyador moral. En la vida i en l'esport, la victòria és donar-ho tot, afrontar les adversitats i guanyar el respecte dels altres.

En un país caïnita on l'èxit sovint va acompanyat de l'enveja irracional, l'esport fa entendre als joves que l'esforç té recompensa, sigui pública o de satisfacció i millora personal.