Pilar Rahola fa la feina

14.08.2016 | 00:00

dimarts passat, Pilar Rahola va penjar fotografies i clips d'una festa a la seva casa de Cadaqués. Una xefla d'estiu, al voltant d'una paella d'arròs cuinada pel cap dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero. Entre els convidats hi havia periodistes, metges, actors i empresaris, exalts càrrecs del FCB i el president Puigdemont. Quan la sobretaula havia estovat els esperits, i viceversa, el Molt Honorable i en Trapero van tocar cançons dels Beatles i de Serrat amb la guitarra. Al mig d'una olla de grills, els convidats refilant. I em vaig esverar.
Rahola i els altres són persones carismàtiques. Ens atrauen o ens repugnen, però no els podem negar el seu magnetisme. Tenen una mena d'autoritat. Segons el sociòleg alemany Max Weber, l'autoritat pot ser tradicional (per exemple els vells d'abans), pot ser legal (per exemple si guanyes les eleccions, tot i que darrerament això no t'assegura res), i pot ser carismàtica. Els poders es recolzen una mica en cada crossa. Un polsim de tradició, una base legal cada vegada més estantissa i una bona dosi de personalitat.
Em vaig esverar. Més ben dit, em vaig desorientar. I no és que em neguitegi veure i sentir el president del meu país mentre esgratinya les cordes. Tothom sap que el poder necessita, de tant en tant, apropar-se al poble. Legitimar-se a partir de l'espectacle. Humanitzar-se. Per això, els que tenim una edat recordem Boris Ieltsin borratxo als actes oficials. I tenim gravat en la retina en Joan Clos fent anar la carn a ritme de samba. Però una cosa és un acte públic, on per tant hi ha espectadors, i l'altra és una festa privada.
Dec ser una mòmia. Tant si és de la meva corda com si no ho és, jo vull que el poder es mostri íntegre, circumspecte i lliurat a la seva tasca. Si després, durant la festa major, aprofita per fer-se el simpàtic, fins aquí no passa res. El mecanisme és més vell que els pous de glaç. Però quan el poder apareix caçat en un moment d'intimitat descordada, aleshores és quan comença la riota popular. I és quan plana la desorientació general.
Al llibre La felicitat no és completa, de Vicenç Pagès Jordà, hi ha la frase següent: "Un ésser desorientat difícilment conserva la capacitat crítica". Treta de context, em va molt bé per explicar el que vaig sentir quan Pilar Rahola ens va descobrir la rebotiga del país. Si el cap dels Mossos cuina paelles d'arròs i segrega esgarips amb el President, és ben fàcil que de carambola jo me'ls miri com si fossin persones corrents. Beuen, mengen i canten. El problema és que de corrents no en són. I en aquest sentit comprovo que Pilar Rahola em desorienta. I crec que ho fa amb una intenció perversa. La seva bufonada em col·loca al nivell d'un consumidor de les revistes del cor. Per tant minva la meva capacitat crítica. I el que és pitjor, apuja el carisma dels seus convidats sense que aquests se l'hagin de treballar. En resum, els fa la feina, tot regant l'esbarzer del populisme.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema