Identitat olímpica

15.08.2016 | 09:10

L'or de Fermín Cacho, l'or dels Guardiola, Caminero i Kiko Nárvaez, el Dream Team, la plata d'Antonio Peñalver i la de Jordi Arrese, la perfecció de Vitaly Scherbo, la força d'Alexander Popov... la Sud-Àfrica de Mandela, l'Alemanya reunificada, cap país fent boicot i l'Amics per sempre. Els Jocs Olímpics, l'esperit de Barcelona 92 em va confirmar com un malalt de l'esport. Però també dels valors. Fa 24 anys i els recordo com si fossin ahir. Una part d'aquesta imatge té a veure amb una idealització de la meva adolescència i una altra amb la part xovinista que un sempre arrossega. Però és quelcom que no vaig veure ni a Atlanta, ni a Sidney, ni Atenes, ni a Pequín, ni a Londres. I ara tampoc ho estic veient a Rio, on pensava que es podria reviure la idea de Barcelona. Audàcia, il·lusió, talent i imaginació eren suficients per aconseguir les metes. M'hi reconec en aquell país i en aquell moment. La valentia que et dóna l'esperança, la lluita per superar-se i fer-se millor, la il·lusió de l'esforç col·lectiu. Aquesta és la marca identitària que em va quedar de Barcelona 92. Aquells guardons i els meus records. Poques banderes em representen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema