hi ha uns dietaris i unes memòries que volen fixar el temps per retenir-los en un hipotètic futur i uns altres dietaris i unes altres memòries que el rescaten per al record i el recreen amb bellesa per al plaer de qui s'hi endinsi en el moment que vulgui. Primer paisatge, d'Isidre Grau, és dels segons. Ho confesso: m'he divertit amb dietaris i memòries de Sagarra, m'he fet més savi amb els d'Albert ManentGimferrer, però m'han fet molta enveja literària els dietaris de Verdaguer, alguns de Pla i alguns pocs d'altres per tot el que m'han suposat de model o paradigma; deixeu-me esmentar pel retrat i l'ambient, els de Guansé; pel traç i acabats, els de Jordana; pel detallisme emotiu, els de Marià Manent i Xavier Benguerel; pel lirisme de la prosa, els de Joan Teixidor. Doncs, bé: també me n'han fet, d'enveja, algunes pàgines d'aquest d'Isidre Grau, tan proper al dietari del malaguanyat Isidor Cònsul (1949-2009), Tractat de geografia, guardonat amb el premi Marià Vayreda, que em va tocar de presentar a Olot el desembre de 2008.

Descobrir ara Isidre Grau (Sabadell, 1945), encara que sempre hagi viscut a Cerdanyola del Vallès, enginyer químic, membre del col·lectiu Ofèlia Dracs i professor de tècniques literàries a l'Ateneu Barcelonès -d'aquesta experiència sortiren els seus assaigs, L'arquitectura del conte (2001) i La maleta de l'escriptor (2005)-, seria com descobrir la sopa d'all. Com Isidor Cònsul, un premi també el lliga a la capital de la Garrotxa i va ser quan el vaig conèixer literàriament: el 1979 s'endugué el premi de novel·la Ciutat d'Olot amb Fugida en gris (1980). Seguiren Sol sense sol (1984), Vent de memòria (1984, premi Ciutat de Palma), Èlia (1984) i va assolir la fama amb Els colors de l'aigua (premi Sant Jordi 1985). Aquesta novel·la obria una pentalogia -ambientada a la imaginària Vinyes de Savall i a l'entorn d'una mateixa família, els Benavent- que va seguir amb La nit vermella (1989) -la primera dedicada a Pau, el fill gran, abraça un període de temps que va dels anys 30 als 80 del segle passat; aquesta a la filla, Lina-, El balancí negre (2001, premi Ciutat de Palma), Groc d'Índia (2004) i tancà el 2006 amb El punt blanc de l'horitzó. Entremig, La vida escrita (1996, finalista al Premi Carlemany), Zàping! (1998) i, després, La bellesa del diable (2010) i Els amants volàtils (2011). A més ha escrit per a infants i joves i llibres de narracions: el primer, Alens d'amor i de recança (1983), li obtingué el Premi Xúquer de narrativa curta i el darrer, les tretze històries d'El dia de l'incident (2013). Llevat d'aquest, tota la seva narrativa curta es publicà amb el títol La pell dels anys. Contes 1981-1994 (2008).

Grau forma part d'una generació de gent d'ànima lletraferida que sacrificàvem temps per escriure i aprendre'n; érem -som, els que encara som vius- una mena d'animals literaris perquè sempre hem entrellaçat vida i literatura en un panorama editorial i crític força lamentable. I així, una quarantena d'anys. Per això Isidre Grau escriu: "Molt de temps per veure aparèixer i fondre's modes i tendències, prou per no creure en cap que no sorgeixi de dins". I segueix: "Els dubtes es van fer cada cop més lícits i inevitables. En l'era dels productes etiquetats, quin sentit té deixar-se absorbir, anys i més anys, per propòsits que escapen dels cànons mediàtics? Si la creació s'entén com un acte de comunicació i intercanvi, per què perseverar davant de tanta fugacitat? Totes les respostes són incertes; només queda la convicció íntima". Grau acaba aquest llibre, que és un rescat del seu món de la infantesa i d'un passat que és el de tots, amb un acte de fe: "Continuaré apostant per les paraules".

Què és Primer paisatge? L'esguard al món de la pròpia infantesa per cercar-hi les arrels del gust per l'escriptura. D'entrada cal dir que Grau prescindeix de les dades cronològiques típiques i tòpiques de la literatura dietariesca. També fuig de la identificació precisa dels espais. Som, és clar, al Vallès, en un entorn rural com el de Cerdanyola, en els anys de penúria de la postguerra (1940-50), però sense més identificacions. Això li permet un ventall de possibilitats a l'hora d'apropar-nos les seves vivències, amb proses que ratllen la ficció, l'autobiografia, l'apunt memorialístic, la història, la crònica,la crítica, i, en definitiva, vonvulant l'art i la vida. El lector de qualsevol banda pot identificar-s'hi.

El llibre, amb il·lustracions de Jesús Bolinaga i fotografies dels anys al·ludits, té cinc parts. La primera, "El pessebre quiet", té la funció de fer-nos evocar la quieta immobilitat del paisatge vallesà on l'autor fou infant. Una infantesa que no es pot arrossegar en cap maleta, ens dirà. Aquesta part juga concèntricament amb la cinquena i final, titulada "El món inquiet"; després d'haver-lo seguit en un itinerari que porta l'autor a embadalir-se amb els mots i a estudiar batxillerat amb sacrifici familiar, ens vol certificar que dels 10 als 14 anys va trobar la manera de fer-les servir les paraules. I ja tenim el marc del memorial. Al mig, tres parts centrals numerades amb xifres romanes: I. Escenaris; II. Figures. III. Moments. A Escenaris s'endinsa en la vida familiar, el bosc circumdant, el treball a les vinyes i la casa familiar i la que, amb els anys, esdevindria seva (una de les quals, per uns anys, estaria llogada a fi que ell pogués estudiar). I, sobretot, hi domina el canvi, la transformació de la vida rural a la vida urbana.En aquesta part hi ha moments lírics i moments que són com un cop d'identitat. Avui... "encara es possible d'apartar-se dels camins fressats i anar a la recerca d'aquell petit racó, d'aquella connexió íntima que confirma que tu ets d'allà. És un sentit de permanència que sura damunt de tots els canvis". A la segona part, Figures, esbossa 10 personatges paradigmàtics de la seva infantesa: del Fèlix que viu a una barraca i el troben glaçat un hivern a la mestra republicana, per als petits la "madame Punyetes"; de l'amiga més amiga de la mare al vidu que es torna a casar i se salva d'una nit d'esquellots convidant tothom... Sol acabar aquests retrats -més aviat etopeies- amb una frase final lapidària epifonemàticament o amb una sorpresa final com en el cas d'una mena de matrona italiana: "La senyora Pura Roig va morir sola estesa entre la cuina i el menjador, al costat d'una ampolla de vi negre trencada". Això sol el fa anar molt més enllà del costumisme romàntic. La tercera part, Moments es conforma per una dotzena d'apunts extrets d'haver-los sentit entre els grans quan ell era "roba estesa". S'inicien amb la topada d'un retrat amagat d'un vellet a la calaixera d'un armari... que la mare cuita a amagar de nou perquè "Si sabessin que el tenim, ens podrien ficar a la presó". (El nen trigarà anys a saber que es tractava del retrat de Macià!) Són breus pinzellades que representen ara una nevada vista des del llit per estar refredat, ara la festa de Sant Antoni amb tots els ressons de picarols, ara l'explosió del polvorí proper, ara la carta als reis, ara l'arribada al poble de l'home forçut... Acaben amb el neguit del primer examen d'ingrés per preparar-se un futur gens clar, llevat de voler llegir i escriure.

El mosaic -i, per això, fa enveja- va prenent la textura d'un tros de vida reviscut per l'autor, elaborat literàriament, però amb un leit-motiv de fons senzill de d'exposar: la fidelitat a la bellesa en forma de creació literària.