d'aquí a uns mesos es compliran 41 anys de la mort del dictador Franco, que va deixar un espès solatge en la memòria de l'horror. Una memòria encara prou viva per la continuïtat de molts dels trets de la dictadura en els àmbits polítics, socials i econòmics. Per exemple, l'interès institucional per amagar, destruir o, simplement, no buscar les restes de tants assassinats en tants racons d'Espanya, i a qui es nega el dret a ser enterrats pels seus familiars. O la persistència de noms de carrers, de pobles, monuments, etc. que va crear el franquisme i que ofenen els sentiments de justícia de tants damnificats pel dictador i els seus sequaços i seguidors, els d'abans i els d'ara. Però hi ha un símbol que supera, de llarg, la resta, per l'evidència de l'acarnissament franquista amb els vençuts: el monument faraònic amb què el mateix Franco es va "premiar", amb la intenció d'ancorar-se a l'eternitat, acompanyat de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange.
La perdurabilitat del temple del Valle de los Caídos és un insult a la democràcia i a la memòria de tots els qui van morir per culpa d'una sanguinària ambició. Perquè, per més que entre els milers de combatents enterrats hi hagi "perdedors", és força evident que tota la parafernàlia del lloc té un sol objectiu: "honorar" els morts franquistes. Cal acabar amb una situació tan injusta. N'hi hauria prou amb la idea de Nicolás Sánchez Albornoz, un dels qui van ser obligats a construir el somni faraònic: "No hay que tirar sus restos a la basura, como hubieran ?he?cho ellos". En altres paraules, dessacralitzar el temple i lliurar les restes de Franco i José Antonio als seus descendents.
