La por de denunciar

José Ramón Durán y Pérez. La Bisbal d´Emporda.

Les terres del Baix Empordà, a part d´un mar de transgènics son un mar de confusió. Es evident que hi ha diversos culpables «contaminadors»: Els propietaris de les granges i dels camps que ho permeten, els pagesos que llencen els purins o els pesticides, els ajuntaments i la Generalitat de Catalunya que tiren pilotes fora fent veure que no passa res, i finalment, els ciutadans que ho patim en silenci. I aquest silenci, és el principal culpable d´aquesta contaminació.

En el segle XXI, la gent encara tenim por de denunciar als culpables (amb nom i cognom!) d´un crim ecològic com és la contaminació de la nostra terra, tenim por de les revenges, tenim por del caciquisme d´alguns ajuntaments que, d´amagat, protegeixen els contaminadors i els seus beneficis... I el nostre silenci és la trista realitat.

Si tots plegats perdem la por a denunciar, encara hi haurà esperança per salvar la nostra terra.

Piròmans

ANGELA FERRER I MATÓ. girona.

Sí, ja sé que els piròmans són els que provoquen incendis voluntàriament i que ells haurien de cremar amb els focs que provoquen. Però existeixen uns altres piròmans que destrossen la societat i dinamiten els seus fonaments. Són els que acumulen riqueses immenses mentre altres malviuen amb sous miserables i/o els que sense treball es veuen abocats a una pobresa total. També els que per no fer gaire res cobren sous astronòmics (els eurodiputats per exemple acumulen 12.520 € al mes, i tots els parlamentaris, senadors, ministres? a més dels privilegis que gaudeixen (per exemple les jubilacions milionàries) i com no? tots els corruptes i són molts que s´han gastat i gasten alegrement els diners que paguem amb impostos, IVA, etc. els treballadors. Encenen els fonaments de la societat, provoquen els baixos instints i jo diria que són l´arrel dels atemptats que patim tots. Són tan culpables com els que incendien els boscos i tots es mereixerien la garjola.

Treballar a més de 30 graus als geriàtrics de Girona

frederic schmitt. girona.

Segons ens explica Miquel Pairolí a Octubre, Agost vol dir agostar-se, declinar perdre la ufana els camps, el bestiar, les persones. Aquest significat antic sembla ben vigent per als treballadors/es de les dues residències públiques de gent gran a la ciutat de Girona. En aquest cas l´agostament es produeix tant en el sentit més estiuenc com per la possible influència del canvi climàtic, que en el cas de les residències és pioner, ja que es treballa a més de 30º de temperatura i en alguns casos fins i tot a 40º. No semblen precisament temperatures de confort, i sempre que es demana solució al problema, l´administració es remet a la crisi i als problemes de pressupost. Però aquestes explicacions ja no semblen creïbles, fa massa anys que es demana solució al problema. Sobretot pensant que és una qüestió que només caldria resoldre una vegada, no cada any com d´altres. No discutirem els possibles usos del pressupost, doctors té la església. Tampoc insistirem en les vulneracions de les lleis de salut laboral que es produeixen any rere any. Sí que caldria emfatitzar les dificultats que representa treballar a aquestes temperatures i la minva de la qualitat en el servei que genera, ja que el desgast del personal a aquestes altures de l´any és gran, a la qual cosa podem afegir la dificultat de comptar amb una plantilla suficient -allò que en diem ràtio- per cobrir tota la feina a fer. L´esgotament físic i anímic es converteix en una llosa que costa moure i dificulta donar l´atenció que es mereixen les persones de qui s´ha de tenir cura.

Darrerament les mancances de pressupost han fet que es demani als treballadors/es que fem ús de la imaginació com a pal·liatiu, però què voleu que us digui, per més que ens hi posem no aconseguim creure que Girona és Islàndia.