Quan uns amics, rosincs de segona residència, em van demanar d'organitzar-los la commemoració del seu 25è aniversari de noces amb una espectacular festa de "petit format", de seguida vaig pensar en el monestir de Santa Maria de la Ciutadella de Roses, un espai mil·lenari, recollit, molt bonic i que per postres no coneixen. Abans que res vaig decidir plantejar la proposta als polítics locals i em vaig trobar amb el suport de tots, tant del regidor de Patrimoni com del de Cultura, com també del de l'alcaldessa. Sorprenentment, em van explicar que era la primera vegada que un particular "lloga" el monestir (altres casoris sempre s'havien celebrat en d'altres edificis), però estaven convençuts que valia la pena crear un precedent, dut a terme "amb garanties" de no fer malbé el patrimoni de la vila, de cara a millorar la necessària autosuficiència econòmica de la ciutadella.

Però poques hores després de liquidar les taxes per poder tramitar l'autorització, em truca un dels tècnics municipals (sortosament amic), per explicar-me que els seus superiors havien trobat un parell d'entrebancs: l'església del convent era un temple consagrat i per tant no s'hi permetia la celebració d'àpats. "Com?" li vaig exclamar. "Saps què vol dir "combregar"? Doncs vol dir menjar-se el cos de crist!". Li vaig explicar que sempre s'havia menjat a les esglésies, que de fet menjar i pregar eren les principals activitats per les quals s'havien creat. El segon "problema" era que el "pla director" de la Ciutadella només contempla la celebració de "concerts i actes culturals minoritaris" a l'espai recuperat de l'església de Santa Maria, tot insinuant-me que un sopar gastronòmic, servit després d'un concert de música clàssica per a 20 comensals per un dels millors restaurants de Roses, no és un "acte cultural minoritari"? "Au va", li vaig dir al meu amic tècnic, "m'estàs dient que després de tots els anys en què Roses li ha explicat al món que la gastronomia és cultura, ara resulta que els tècnics municipals són incapaços de veure que no tots els àpats són xafarranxos?".

L'endemà, el tècnic em va trucar per dir-me que els entrebancs s'havien "resolt" i que s'havia decidit autoritzar el que havia sol·licitat. Així també m'ho va confirmar l'alcaldessa. Suposo que haig de celebrar que algú hagi fet un pas enrere i que hagi posat seny i sentit comú en lloc d'esprémer lleis i reglaments per aferrar-se al "no". Tot i així segueixo pensant que el "no" continua essent la resposta més senzilla per a qualsevol funcionari, sense importar el seu rang. Perquè dir "no" no implica que hagi de fer res més, ni tan sols assumir un mínim risc. Sort que alguns polítics es mullen i compleixen els seus compromisos.