Olimpíades del canvi

16.08.2016 | 09:15

Fa uns dies vàrem gaudir de la inauguració dels Jocs Olímpics de Rio. Un meravellós espectacle ple de llum, de colors, d'efectes especials i d'alegria. El que més vaig admirar va ser com l'esport i els seus valors uneixen tants països. Em va venir al cap els Jocs que vàrem organitzar a casa nostra, que van suposar un canvi gran per a la nostra ciutat i en què molts de nosaltres vàrem participar fent de voluntaris, i vàrem donar un exemple únic al món d'harmonia i cohesió.

Una novetat gran d'aquesta edició, que va ser rebuda amb crits i ovacions, va ser el moment en què van entrar a l'estadi l'equip olímpic de refugiats. Deu joves que han hagut de fugir dels seus respectius països per la guerra, però, com tots els altres atletes, tenen somnis d'aconseguir una medalla o com a mínim participar en uns Jocs Olímpics.

Ja vaig explicar la història única i exemplar de la Yusra Mardini, una nedadora que va salvar la seva germana i 10 persones més en naufragar el seu vaixell. També hi ha uns quants joves del Sudan del Sud, d'Etiòpia i de la República Democràtica del Congo, països que fa anys que estan en contínues guerres i situacions de violència. Joves que destaquen en esports com l'atletisme i que podran demostrar la seva vàlua al món. Entre ells hi ha un jove que va fugir per la por de convertir-se en un nen soldat. Tots ells tenen històries colpidores, però que demostren de nou que amb esforç i superació tot es pot aconseguir.

És trist que hagi d'existir un equip de refugiats però, com a mínim, se'ls dóna visibilitat en un esdeveniment d'abast internacional seguit per milions de persones arreu del món. I hi ha un altre fet que em sembla important, i és que aquelles persones que encara veuen els refugiats com éssers molt llunyans, com quelcom ?estrany que no té res a veure amb nosaltres, puguin descobrir que són com nosaltres, boti-guers, metges, advocats, obrers o esportistes d'elit que han de deixar les seves vides empesos per una realitat cruel i salvatge que ells mai han buscat.

Hi ha hagut una altra escena que m'ha emocionat, la primera medalla olímpica d'un atleta de Kosovo. Em van emocionar especialment les paraules de la judoka que va guanyar l'or. Li havien fet ofertes milionàries des de federacions de diferents països però ella les va rebutjar i va preferir representar el seu país. Va explicar entre llàgrimes que per a ella el més important era mostrar als nens de Kosovo que encara que fossin part d'un país petit i pobre, podien assolir allò que es proposessin. Gran lliçó!

Els Jocs Olímpics sempre arrosseguen la polèmica de si la inversió milionària que suposen representarà un benefici per a la gent de la ciutat on se celebren. Recordo la polèmica a Barcelona, i amb la perspectiva dels anys, sóc de les que pensen que han estat molt i molt bons per a la ciutat. Espero que a Rio passi el mateix i d'aquí a uns anys la gent de Rio, tota la gent de Rio, pugui dir que hi han sortit gua-nyant. Aquests Jocs, de moment, ja han deixat coses bones com les que us he explicat en aquestes línies. Que no siguin les úniques!

I, naturalment, molta sort a tots els nostres atletes. La Mireia Belmonte, una crac, ja ha obert el camí. N'esperem veure molts altres dalt del podi rebent el premi a l'esforç de tota una vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema