La visibilitat de Felip VI s'ha reduït des de la seva coronació. L'enfosquiment no es deu tant a Pablo Iglesias, que l'ha nominat com a eventual president electe d'una república en dura pugna amb Jordi Évole, sinó als menyspreus d'un Mariano Rajoy que va rebutjar fins a la proposta règia de presentar-se a la investidura. El Rei ha de prevenir-se contra la cèlebre expressió del general De Gaulle després de visitar Albert Lebrun, president francès durant la invasió nazi. «En el fons, per ser cap d'Estat li van faltar dues coses: que va ser cap i que hi hagués un Estat».
Els partits polítics espanyols s'afanyen a desmentir l'existència d'un Estat, donada la seva poca traça a l'hora de dotar-lo d'un poder executiu. Felip VI pot desfer-se d'aquesta porció de l'admonició gaullista que no li competeix, però està obligat a desmentir l'absència d'una direcció. El seu pare manava mitjançant abraçades, però els primmirats que avui confinen la mobilitat política del monarca obliden que aquelles rebregades podien ser mortals. Joan Carles I no només liquida el president Arias Navarro, també inclou Adolfo Suárez en una terna i maniobra perquè surti elegit. D'acord, eren temps de salvatgisme preconstitucional. El 1981 ja imperava però la Constitució, i el mateix Suárez d'abans es veu obligat a dimitir en perdre la confiança d'un rei amb dret a interferències.
Felip VI és més rei que cap d'Estat. Ningú discuteix la seva primacia entre els monarques possibles, el timó de l'Estat és més difícil de governar. No ha de prestar més atenció a l'amonestació de De Gaulle que Joan Carles a la famosa entrevista de Santiago Carrillo amb Oriana Fallaci. El líder comunista es va despatxar a gust sobre el franquisme i la brevetat que caracteritzarien el primer monarca de la restauració. Aquelles declaracions van esperonar l'afinat instint de supervivència de Joan Carles I. La corona s'hereta, la direcció cal conquistar-la. Al Rei li correspon aclarir que estan fracassant els quatre candidats, i només ells. Altrament, es farà creditor a una cita indigna de De Gaulle per la seva escassa excel·lència literària. «Amb el seu pare, això no hauria passat».
