En una entrevista televisiva el còmic Louis C. K., segurament un dels éssers humans que més i millor satiritza la nostra dependència de la tecnologia i les xarxes socials, afirmava que el fet que una cosa estigui disponible per fer-se no vol dir necessàriament que hàgim de fer-la. Té molta raó: quan veiem que una cosa és accessible, en termes generals hi accedim sense pensar-nos-ho. Com si el dit ens anés més ràpid que el cap, com si la nostra tardança activés algun tipus de compte enrere que acabaria amb la nostra volatilització. Ha arribat un punt que contemplem la realitat amb un filtre molt específic: abans que fruir el que mirem, sospesem si allò és susceptible de ser explicat o capturat per a compartir-ho a les xarxes socials. A la mateix entrevista, Louis C. K. deia que si ara se'ns aparegués Jesucrist, no escoltaríem el que diu perquè estaríem massa ocupats piulant-ho. Per tant, quan estàs assistint a un fet que consideres excepcional o digne de retransmissió, automàticament el captes per a la seva difusió. Hi ha, en aquest procés, una sèrie de consideracions, com el seu valor estètic, el seu poder com a anècdota i la seva possible singularitat. Si allò que retransmets és eventual, estrany o té una dimensió íntima, el missatge no és altre que subratllar que eres en aquell lloc en un precís instant, i al capdavall és el resultat de la consumada habilitat de l'individu per fer de cronista del que l'envolta. Però quan el que captures té una evident repercussió pública, fins i tot moral, llavors l'observador, en la seva difusió del moment, pretén irradiar un personalisme pompós que inhibeix tota l'excepcionalitat del missatge, perquè el contamina. Això és exactament el que va passar la setmana passada a Cadaqués, en una festa amb càrrecs públics i una guitarra: l'hipotètic interès d'una anècdota sucumbia a la inquietant frivolitat de l'afany d'ostentació. No era la primera vegada que passava i, tristament, no serà l'última.
