Des de 1920 fins al 1960, el «jurament olímpic», que un participant als Jocs pronuncia en nom de tots, comprometia els esportistes a competir «per l'honor del nostre país». El 1961 la referència al «nostre país» es va canviar per «els nostres equips», en un intent de separar esport i nacionalisme. Intent més aviat cosmètic, ja que els atletes participen enquadrats en equips estatals i la trobada s'obre amb una desfilada d'aquests equips, ben uniformats, darrere de la seva bandera.

Als lliuraments de les medalles sonen els himnes nacionals i a tots els quadres de resultats el nom dels esportistes van precedits pel color del seu símbol estatal. Molts dels narradors televisius de les competicions practiquen el més groller dels patriotismes, i les aficions celebren els títols dels «seus» representants en disciplines de les quals no tenen ni idea i en què deixaran de fixar-se el dia que el seu país deixi d'obtenir-hi medalles.

És clar que això de l'himne, la bandera, la narració patriòtica i el fervor popular també passa on es competeix a títol individual i no en representació d'un país; per exemple, a la Fórmula 1, on els equips són plurinacionals -fabricant d'un país, motor d'un altre, corredors de dos orígens diferents... A Itàlia hi ha tifosi ferraristes i a Espanya l'interès per aquest esport va tocar sostre quan Alonso guanyava grans premis i campionats del món i ha reculat quan ha deixat de fer-ho.

Però una cosa és que l'esport doni una vàlvula d'escapament a la tendència humana de barallar-se amb els del poble/comarca/ país veí -o bé que la fomenti, segons com es miri- i una altra és confondre un partit de tennis amb una batalla d'aquelles on la gent es mata amb trets i bombes, i això es el que va fer l'Exèrcit de Terra amb un tuït per consolar Rafa Nadal amb la frase «la guerra no és trista perquè aixeca les ànimes... perquè ens ensenya que fora de la Bandera, res, ni tan sols la vida, importa». La frase la va escriure Camilo José Cela el 1949 en un article de panegíric i llepada a Millan Astray, fundador de la Legión i partícip de l'Alzamiento.

Home, no. No es pot anar per la vida predicant que la guerra és alegre perquè la gent hi pot morir per la bandera. No el 2016. No quan ara mateix sabem el dolor de causen els fanàtics que moren matant per la bandera negra. Només al cine i als videojocs la mort és satisfactòria. En la vida real és sempre una gran putada. Si els militars no veuen clara la diferència, tenen i tenim un problema.