Ceràmica artística

Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque. Torroella de Montgrí .

Aquest mes d'agost estic assistint als cursos d'estiu de l'Escola de Ceràmica de la Bisbal d'Empordà. Durant tot el juliol i agost n'hi ha de diferents de relacionats amb el món de la ceràmica.

La setmana del 15 al 20 es fan les jornades ceràmiques a l'entorn de l'Empordà Fang Cuit, que engloba tota una sèrie d'activitats per conèixer i compartir la ceràmica, tals com les que es fan un cop acabat l'horari de classe, on els mestres ceramistes expliquen a través de conferències les seves obres. També s'hi projecten documentals. Les classes tenen lloc al voltant de l'escola i hi ha una tarda que s'ofereix una visita comentada al Museu de la Ceràmica, que es troba a la Bisbal.

A la presentació d'aquestes jornades la directora de l'escola ens va dir que la ceràmica artesanal ara ha deixat pas a la ceràmica artística, cosa que anem comprovant a cada classe que fem tots els qui assistim a l'Escola de Ceràmica. La barreja de les tècniques tradicionals amb les més modernes i, sobretot, amb l'afegit dels diversos materials nous i coneixements d'ara, permet de crear i assolir obres que alhora que són artesanals, són tant o més artístiques.

El pal d'escombra

Jordi Pausas. París.

Mario Vargas Llosa, en una recent visita al nou edifici de la Tate Modern de Londres, observà atònit i indignat com una mestra «alliçonava» els seus alumnes davant el que ella presentava com una obra mestra de l'art dels nostres dies. Escriu el Nobel: «Quan un pal d'escombra és exhibit com "objecte artístic" en un museu, queda ben clar que galeries, crítics, mecenes i professors s'han conjurat per enganyar a tothom i destruir el concepte que tenim sobre el fet artístic». I afegeix que estem sotmesos a «una subtilíssima conjura poc menys que planetària en la qual els agents que hi participen «s'havien anat posant d'acord per enganyar-se» i «enganyar tothom». («La impostura del arte contemporáneo» La Nación, 25-7-2016).

Les afirmacions del Nobel, també són compartides per personalitats adscrites al món de la Cultura, com és el cas de la investigadora britànica Stonor Saunders, autora del llibre La CIA i la guerra freda cultural. A França, els intel·lectuals Jean Clair, Marc Fumaroli i Alain Finkielkraut, tots ells membres de la prestigiosa Académie Française, denuncien en els seus llibres, articles, conferències i debats a la ràdio i la televisió, els despropòsits que es cometen sota l'arbitrària -i excloent- denominació d'«art contemporani». Un exemple inqüestionable d'arbitrarietat és observable en el Museu d'Art Contemporani (MACBA) en què Picasso i Dalí -els més emblemàtics artistes del nostre període històric- hi són exclosos «pel pecat» de ser pintors figuratius. El daltabaix, la gratuïtat, l'absurd i el caos de l'inextricable i esotèric art oficial esdevé inenarrable...

La lletjor: estigma del nostre temps

Guillermo Martí Ceballos. artista pintor. Sant Pol de Mar.

Quan un contempla detingudament l'estètica del nostre atabalat temps i la compara amb la serenitat, la bellesa i la naturalitat de temps passats, no deixa de sentir-se nostàlgia i al mateix temps tristesa, decepció i impotència. Gairebé tot al nostre voltant, i em refereixo a allò que és creat per la mà de l'home, pateix de falta de bon gust i atenció per l'estètica. I no em refereixo solament a l'estètica de les coses importants, com el terrible impacte visual i mediambiental que l'especulació urbanística ha causat sobre els nuclis urbans i la naturalesa, amb edificacions desmesurades d'una lletjor que fereix, o els greuges comesos contra l'art, ultratjat amb nombroses i lamentables ocurrències, sinó també al que afecta el nostre entorn quotidià. Diria que una gran majoria de productes de consum o de la pròpia estètica personal ofenen els nostres sentits; des d'un simple accessori per a la llar (un llum, un souvenir, un moble, etc.,) fins a la mateixa indumentària personal o d'ús diari (un vestit, un casc per a la moto, un pentinat, un tatuatge, etc.,). Amb la mirada frívola aquestes trivialitats poden fer-nos riure però tota aquesta lletjor va calant en el nostre subconscient amb intensitat i prodigalitat, pervertint el nostre gust innat i establint així l'estigma del nostre temps del qual ja ni ens adonem. Sens dubte també es crea bellesa en el present però lamentablement és tan escassa que queda eclipsada davant l'aclaparant i massificada lletjor i l'imperant mal gust.