Xoc d'islamistes a Turquia

«Europa no és un club cristià, però és un club i té regles que cal complir i Turquia no les compleix ni les complirà pel camí que està seguint»

19.08.2016 | 09:59

Si algú pensa que el que ha passat a Turquia és un simple cop d'estat anacrònic, mal concebut i pitjor executat, coneix només una part de la veritat, que és molt més complexa i que enfonsa les seves arrels en el rebuig per part de la Turquia profunda del procés de secularització que va imposar Mustafa Kemal Ataturk en posar fi a 600 anys d'imperi otomà. Des de llavors els turcs s'han definit com kemalistes i antikemalistes, una distinció que resulta fàcil d'observar en les dones, unes de vestides a l'occidental i altres de modestament cobertes com exigeixen els preceptes musulmans. Durant aquests anys els militars turcs s'han erigit a si mateixos en garants de la laïcitat de l'Estat i la seva intromissió en la vida política ha estat constant amb aquesta excusa. Però els islamistes han existit sempre i el 2002 van portar Recep Tayyip Erdogan al poder per la via democràtica gràcies a la conjunció d'esforços entre el partit de Justícia i Desenvolupament (AKP) i el moviment de Fethullah Gülen, un seguidor de Said Nursî que en els anys vint ja predicava la desobediència civil contra el govern secular. Gülen, més hàbil, ha evitat sempre la confrontació directa amb el poder per crear una forta estructura educativa que l'ha portat a col·locar els seus peons, gent molt preparada, en el control dels principals ressorts de l'Estat. El seu mètode és la simulació i el suport mutu i els seus membres funcionen com una confraria secreta. Però eren els funcionaris de Gülen, islamistes encoberts, els que feien funcionar l'estat d'Erdogan. Tot va anar bé entre tots dos fins que els van separar tres esdeveniments: la frustració europea, la Primavera Àrab i diferents concepcions de l'islam. Els turcs s'han adonat que tot i les esperances que els van donar, no ingressaran a la UE. Europa no és un club cristià, però és un club i té regles que cal complir (els anomenats «criteris de Copenhaguen») i Turquia no les compleix ni les complirà pel camí que està seguint. Ja no necessita, per tant, els tecnòcrates formats per Gülen per a les complicades negociacions d'adhesió. D'altra banda, la Primavera Àrab va acabar amb l'hàbil política d'Erdogan de «zero problemes amb els veïns» per portar Turquia a ficar-se de ple en els problemes de l'Orient Mitjà; i ha estat llavors quan les diferents concepcions de l'islam que tenen Erdogan i Gülen s'han mostrat irreconciliables: Erdogan defensa una versió radical sunnita (va ser a la presó el 1999 per incitar a l'odi religiós), que l'ha portat a donar suport als Germans Musulmans i a enfrontar-se als xiïtes a tota la regió. Per això va trigar molt a oposar-se a l'Estat Islàmic, s'ha barallat a mort amb el règim alauita de Bashar a Síria, s'ha enemistat amb el general Al-Sissi d'Egipte (que va derrocar el president Morsi, que tenia el suport dels Germans Musulmans), i es manté ferm amb els xiïtes de Teheran. Gülen, per la seva banda, defensa una visió molt més tolerant (i hipòcrita) de l'Islam, accepta altres versions en el seu si, i rebutja l'ús de la violència com a instrument polític. El que està en joc són dues concepcions diferents de l'islam polític. Erdogan s'ha convertit en un monstre per a Gülen, mentre aquest és un traïdor per a Erdogan. Les tensions entre tots dos van esclatar el 2013, quan Erdogan va tancar els internats gestionats per l'imperi educatiu de Gülen, que va respondre movent periodistes i jutges de la seva corda que van revelar casos de corrupció que implicaven Erdogan. Aquest va reaccionar ficant a la presó els seus acusadors, dirigint la seva ira contra Gülen (a hores d'ara ja refugiat a Pennsilvània) i acusant els gulenistes de constituir un Estat dins de l'Estat, «una estructura paral·lela» (el que sembla cert), de ser «com un càncer... que ha fet metàstasi» i un risc per a la seguretat de l'Estat. La seva purga estava en marxa quan es va produir el barroer cop d'estat militar, i Erdogan ho ha aprofitat per acusar de complicitat els seguidors de Gülen, estiguin o no implicats en l'aldarull, que molts no ho estan i ell ho sap. Hi ha gairebé 70.000 persones detingudes, de les quals 42.000 treballaven al Ministeri d'Educació, 10.000 militars (entre ells, 150 generals i almiralls), 3.000 policies, i 2.500 jutges i fiscals. A més, 1.043 escoles privades han estat tancades, igual que 15 universitats i infinitat de col·legis majors. Tots els degans del país, 1.577, han estat obligats a dimitir. I el curiós és que l'oposició laica tot just protesta i fins i tot ha participat en una manifestació de suport a Erdogan a Istanbul diumenge passat. No volen colpistes ni islamistes. Però a mitjà termini els laics ho tindran cru perquè ara Erdogan intensificarà la seva deriva autoritària amb empresonament de més periodistes crítics, tancament de mitjans de comunicació hostils (com va tancar Zaman, el diari de més tirada), i dilució de la divisió de poders per fer predominar l'Executiu i convertir l'actual república parlamentària en una república presidencialista... dirigida per ell. Fins i tot es parla de restaurar la pena de mort. El problema és que Turquia no és un país qualsevol sinó un aliat de l'OTAN en un entorn molt hostil, amb Rússia al nord i l'Estat Islàmic al sud, entre altres veïns poc desitjables. Per això la seva importància per als Estats Units i Europa no disminuirà i això seguirà matisant la nostra política cap a Ankara.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema