Daquesta manera tan clara i valenta parla, un dia sí i un altre també, el bisbe Santiago Agrelo, un cristià de cap a peus. Arquebisbe de Tànger, el gallec Santiago Agrelo parla amb la força dels profetes. I per això denuncia amb valentia i sense por, una de les injustícies més greus del nostre món com és la indústria armamentística, que és un bon negoci, sobretot per a alguns. I és que l'Estat espanyol i el Gobierno del Sr. Rajoy, recentment ha autoritzat una venda rècord d'armes per valor de 10.000 milions d'euros. Com informava el diari El País el diumenge 31 de juliol, «les exportacions espanyoles de material de Defensa augmentaren l'any 2015 un 16%».

El 2007 les despeses en Defensa van ser de 932,9 milions; el 2008, de 934,5; el 2011, de 2431,2; el 2013, de 3907,9; el 2014, de 3203,2 i el 2015, de 3720 milions d'euros.

Curiosament l'Aràbia Saudita va ser el millor client dels països de fora d'Europa. Però a més d'Aràbia Saudita, el Gobierno espanyol va fer negocis bèl·lics, sense cap mena d'escrúpols, amb clients tan «democràtics» com Oman, Bahrein, els Emirats, Qatar i Kuwait. Paradoxalment, el Gobierno de Madrid que acusa Veneçuela de ser una dictadura, va vendre a aquest país, canons per a patrulleres i a Cuba, equips per a la seva policia. Curiosament també, Espanya va vendre a Turquia, material bèl·lic per valor de 168 milions. Altres destinacions de les vendes d'indústria bèl·lica espanyola van ser els països de la UE i de l'OTAN, per valor de 1575,1 milions d'euros i els països de la UE però que no formen part de l'OTAN, amb una venda de 10,4 milions.

Com deia el bisbe Agrelo, la guerra és un negoci (un molt bon negoci) per a alguns, que són els qui s'enriqueixen a base d'embutxacar-se uns diners tacats de sang. Per això també el bisbe Sebastià Taltavull, amb valentia, es preguntava en un article al diari Ara, el passat 1 d'agost: «Com és pot aturar el comerç d'armes, que està afavorint que el mal encara s'estengui més i hi hagi qui sempre en surt guanyant amb la desgràcia dels altres?».

Segurament que el Sr. Rajoy i el seu ministre de Defensa podrien contestar aquesta pregunta del bisbe Taltavull i també a la denúncia del bisbe Santiago Agrelo sobre la venda d'armes. Però no ho faran. I és que el Sr. Rajoy i el seu ministre de Defensa (o el d'Interior) podrien deixar de costat la demagògia i acabar amb una indústria que mata i que obté uns beneficis ben sucosos per a alguns, sí, però tacats de sang.

Certament que la venda d'armes és «legal», però a partir de l'Evangeli, i en sintonia amb el papa Francesc, l'arquebisbe Santiago Agrelo proclama que «una legalitat injusta és una injustícia legal». Per això el bisbe Agrelo també alça la seva veu per denunciar la indiferència d'Europa envers els refugiats, quan la impermeabilització de els fronteres, «han impermeabilitzar el cor» dels homes. Si a través de les fronteres passen els diners, però moren els pobres, vol dir que «les fronteres són l'evidència de la nostra iniquitat». Per això «els morts en les nostres fronteres són l'evidència que la política migratòria és criminal». I això hauria de fer reflexionar els governs i els ministres que condecoren imatges de la Mare de Déu, i alhora menyspreen les persones més vulnerables del nostre món. I és que per humanitzar el nostre món, cal mirar els altres com a germans: «Només coneixerem l'altre si t'acostes a ell», diu l'arquebisbe Agrelo, que sempre ha defensat que abans del dret de les fronteres, hi ha el dret de les persones.

També el bisbe Francesc, de Girona, en la seva carta setmanal, «Acollir el foraster», del 21 de febrer, ens demanava de ser sol·lícits amb els qui, des d'altres països «han vingut a viure a les nostres ciutats i als nostres pobles», i de reconèixer-los com a proïsmes, com a germans.

L'arquebisbe Santiago Agrelo parla com parlava Jesús, sense ser políticament correcte, sense adular el poder, sense tancar els ulls o mirar cap a una altre banda, davant la dramàtica situació que viu una multitud de persones. Per això les paraules del bisbe Santiago Agrelo, com les del papa Francesc i les dels bisbes Sebastià Taltavull i Francesc Pardo, fan creïble la nostra Església, ja que parlen, no des de l'aliança amb el poder, sinó des de la denúncia profètica d'uns homes que, d'una manera radical (des de l'arrel de l'Evangeli) esdevenen testimonis del Regne.

L'Església ha de parlar amb una veu profètica, per denunciar les injustícies i les opressions dels poderosos i així obrir camins d'alliberament i de llibertat per als pobres. És d'aquesta manera, amb humilitat i senzillesa, i alhora amb valentia, que mostrarem el Déu dels cristians, que no és el Déu dels poderosos o dels opressors, sinó el Déu dels oprimits, el Déu que «dispersa els homes de cor altiu», el Déu que «derroca els poderosos del soli i exalça els humils» (Lc 1:51-52)