Saben què és un fake? Ja em sap greu l'anglicisme, quan en català tenim la paraula fals o falsedat. Però és que el fake és tot un gènere artístic, i ja se sap que un nom exòtic sempre fa de bon veure. Un fake és una mentida divulgada a la manera d'una veritat. Se sol vestir de fet insòlit, i juga amb la credulitat dels que se l'empassen. De carambola retrata els incauts. Els desemmascara. I, d'alguna manera, els alliçona. De vegades el Procés en sembla un.
Hi ha fakes famosos. El 30 d'octubre de 1938, Orson Welles i el Teatre Mercury de Nova York van adaptar La guerra dels mons (novel·la de ciència ficció de H. G. Wells) per la ràdio. Van inventar-se un noticiari real en directe. I, tot i la introducció, en què s'explicava que allò era una dramatització, la gent que va sintonitzar tard, bona part va creure que la terra era realment envaïda per extraterrestres. Es va desencadenar un pànic molt nordamericà, amb l'obligat de col·lapse dels telèfons de la policia i dels diaris. Però al cap de poc es va saber que era una bola. I les aigües van tornar al riu. Tot i que l'endemà, la gent demanava el coll d'Orson Welles. I ell va demanar perdó, en nom d'una broma de Halloween.
El fake desarma. I demostra. Si a Nova Jersey van picar, allò deixava els crèduls en una colla de paranoics. I a ningú no li agrada que li aixequin la camisa. Perquè a ningú no li agrada ser la riota.
A les comarques gironines també hi ha artistes del fake. Fa uns deu anys, un vídeo filmat a Campdevànol va fer-se molt famós (és a dir, la gent hi va caure de quatre potes), i fins i tot va deixar en evidència alguns mitjans del país. Penjat a Youtube, es veien uns catalans que de nit trobaven un àngel caigut a bosc. Un ésser terrorífic. Després es va saber que tot plegat era una campanya publicitària d'un equip liderat per en David Resplandí. L'empresa que els va contractar els va demanar (em sembla que de genolls) que desmentissin la notícia.
El fake, un cop desvetllat, provoca un neguit. Ens demostra que la nostra enteresa i el nostre raciocini pengen d'un fil. Se'ns pot convèncer de gairebé qualsevol cosa, si el qui mou els fils sap presentar-la versemblant. Els miracles i els que en viuen funcionen més o menys igual.
Després hi ha el fake que serveix per convèncer, sí, però amb intenció de no desmentir-se mai. El novembre de 1923, Josep Pla i Eugeni Xammar es van inventar una entrevista amb Hitler. Desdoblada, la van publicar a La Veu de Catalunya i a La Publicitat, amb l'objectiu de presentar Hitler com un ninot esverat. Ja saben que no va funcionar del tot.
I ara toca un altre fake local, que fa diari. A finals dels seixanta el meu pare es va inventar una entrevista amb en Josep Pla. Publicada al Tele/Estel, li feia dir al de Llofriu que Baltassar Porcel era el millor escriptor del moment. Dies enllà, Pla rebia una carta encesa de Porcel, on el mallorquí s'esborrava de gratitud. A mi em consta que Porcel entrava a la tomba i encara s'ho creia.
