La terra del meu pare

21.08.2016 | 00:00

La terra del meu pare, tossuda i ferrenya, s'enfila fins a la muntanya per poder veure la mar. Es perd entre valls i giragonses, entre feixes d'ametllers i camps d'oliveres, creuades per sèquies i corriols. Aspra i pissarrosa, no tem ni la neu ni les sequeres i la farigola hi creix compacta i perfumada. Els núvols són fugissers i, de tant en tant, frises per tocar el cel. Però els cims de neus perpètues el custodien, sempre gelosos, perquè no n'hi ha cap de tan net, de tan blau, de tan pur. Les nits d'estiu són plàcides i fresques. La foscor és silenci i les veus, tot fent eco, es propaguen per les comalades. L'aire de la serra, sec, purificador, t'eixampla els pulmons i et deixa dormir fins a trenc d'alba.
Els pobles, blanquíssims i menuts, desafien els barrancs i tenen uns noms tan exòtics, amb reminiscències àrabs, que sonen inaudits. En els carrerons costeruts i estrets, les flors pengen dels balcons i de les finestres mentre els gossos, indolents, dormisquegen en els portals. Estesos sobre els terrats grisosos, s'assequen pebrots i ametlles i figues al sol, i l'aire s'omple de sentors dolces i sedants. Entre vila i vila, com un oasi, t'acull una venta: s'hi beu el vi de la terra, mineral i potent, s'hi tasten els pernils que, penjats del sostre, s'assequen seguint un mètode ancestral. S'hi riu, s'hi xerra, s'hi canta. Llavors entens la seva gent, d'ulls foscos i melosos, de pell bruna i mans inquietes. Gent que parla de pressa, amb un deix d'ironia, amb diminutius i paraules pròpies que endolceixen una història soferta, escrita en l'aïllament i l'oblit.
Perduts en les fondalades, ocults rere les figueres i les vinyes, descansen els cortijos. Són llogarrets remots, dispersos, que acollien un grapat de famílies víctimes del caciquisme i la injustícia. Són corts i quadres i galliners, i cases enrunades plenes de memòria, que deixen veure les bigues de fusta i els encanyissats recoberts amb lloses i argila. Negres de sutge, algunes llars de foc resisteixen obstinades, testimonis d'àpats i tertúlies a l'entorn del seu caliu. Encara s'hi endevinen els forns de pedra on coïen el pa i els caminois que menaven a la font i a l'horta. Si tanques els ulls, pots sentir els esquellots dels ramats, el bram dels muls que arribaven arreu i la xerinola dels veïns els dies de festa. Pots intuir encara aquella existència dura, però digna, l'encís d'una terra que no dóna treva però que mai no s'oblida. Perquè encara hi ha gent, com el meu pare, que m'ho pot explicar i convertir-ho en relat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema