en Marea ha guanyat. Enric Juliana ho diu amb més poesia, citant Castelao i una llarga història. Però en resum l'assumpte és aquest. La portaveu de Podem Galícia ho reconeixia: hem cedit nosaltres. Símptoma del moment actual de Podem, la pregunta adequada és si aquesta cessió genera una lògica o si és un cas puntual. La resposta no ofereix dubtes: després de l'evolució de Podem al País Basc, i pel que sabem de l'evolució catalana i de l'intent de Colau d'avançar en el seu partit, la lògica de la perifèria s'imposa. Per molt que no sapiguem gaire bé com evolucionarà Podem a València, no hem d'ignorar dues coses: el perfil polític baix de Montiel i la bona relació de la gent d'Errejón amb els líders de Compromís. Així que és de suposar que també aquí es pressionarà a favor d'acords sota un augment de la visibilitat dels líders locals.
La pregunta és si aquests líders locals, que procedeixen en bona mesura dels nacionalismes perifèrics, imposaran aquesta ideologia com hegemònica, o més aviat la moderaran en favor d'una de més inclusiva, com a conseqüència de l'entrada d'homes i dones de Podem en les llistes. Una lectura que doni per fet que amb la gent de Podem se sumaran vots al nacionalisme, i d'aquesta manera se li permetrà superar els seus límits històrics, pot ser precipitada. I és que, en general, la gent de Podem reconeixen importants aspectes de les reivindicacions nacionalistes perifèriques, però no comparteixen l'agenda nacionalista en la seva totalitat clàssica. Aquí la poesia de Juliana sembla excessiva. En la seva opinió, Podem va néixer a Galícia i en Marea seria l'originari. Per què no reconèixer que allò fou alguna cosa més general? Fins ara, el nacionalisme perifèric ha jugat a la contra de les hegemonies centrals. Però el recorregut d'aquest joc és curt. Els pactes com el gallec donaran vots, però només si es matisa el discurs exclusivista nacionalisme en favor d'una idea positiva d'Estat, cosa que de vegades els partits nacionalistes substitueixen per la idea més senzilla de la pura erosió de l'Estat. Aquest és l'assumpte que s'amaga darrere de l'excés de poesia de Juliana.
Però si l'estratègia de Luis Villares, el líder d'En Marea, segueix per la vella línia política de Beiras, ningú hauria d'estar segur d'aportar els vots de Podem al seu molí. Així que jo narraria la història de manera diferent a Juliana. No es tracta de la victòria del passat. Amb aquest relat no es guanyarà la voluntat dels votants ni dels dirigents gallecs de Podem, que han nascut per donar a llum un futur nou, no per recompondre els plats trencats d'una vella generació obstinada en les seves il·lusions -la d'Arzalluz, la de Beiras i la de Maragall, per no citar el fusterisme valencià- que ha portat la situació al carreró sense sortida que veiem a Catalunya. En aquest sentit, s'hauria d'aprendre de l'exemple català, que va ser la inspiració i la secreta esperança d'aquella generació. El fet és que el creixement d'En comú es deu al fet que desafia justament el format clàssic del nacionalisme, tant el d'Esquerra com el pujolisme, i està disposat a plantejar solucions d'Estat. Juliana explica la història del pacte gallec com si, mutatis mutandis, els vots que Podem s'incorpora a Ada Colau, en el fons se n'anessin amb algú com Junqueras. I això ho considero miop.
No veure que tant En Marea com Ada Colaus'assenten en plantejaments diferents al nacionalisme de la generació anterior, és un seriós obstacle per extreure d'aquests acords tota la seva potencialitat política. En Marea i Podem, junts, han de caminar cap a una formació semblant a la que en les últimes eleccions autonòmiques va donar tan bons resultats a Catalunya a En comú / Podem i a les generals va mantenir aquests vots per a Iglesias. Es tractarà en tot cas de superar l'actual Estat autonòmic, per descomptat, sobretot en una descentralització econòmica urgent, i de dotar-se d'estructures que trenquin l'actual afinitat electiva entre capitalisme de grans corporacions i Govern central. Per a aquesta manera de pensar, moderna, pragmàtica, política, tot just serveixen les intenses construccions ideològiques que fins ara han inspirat el nacionalisme.
Quan després de les eleccions del 26 de juny Podem va dir que entrava en una època lenta, crec que en certa manera anunciava línies polítiques properes a les que ara descric: reorientar les qüestions polítiques cap a les comunitats i assentar en aquestes la seva organització i el seu electorat. Si hi ha eleccions abans de final d'any a Catalunya, tindrem ocasió de confirmar si aquesta estratègia és l'adequada. Doncs si en aquestes tres nacionalitats les forces coalitzades amb Podem obtenen la majoria o governen, és evident que la política espanyola general es veurà afectada. I és que el que s'ha comprovat fins ara és que les forces nacionalistes tradicionals, per diferents raons, ja no estan en condicions d'intervenir de forma constructiva en la política estatal. Això és el que permet asseverar alguna cosa que ningú s'atreveix a dir amb claredat, però que considero evident: que no hi ha xifres per a un possible govern d'esquerres, perquè les forces nacionalistes tradicionals no pacten ni sumen, per diversos motius, amb ningú. Per això no té sentit la invitació del PSOE al fet que Rajoy pacti amb PNB o PDC, com tampoc en té pensar que sumarien les seves forces a un pacte entre Podem-PSOE.
En aquest sentit, el silenci de Podem respecte del govern central és completament diferent del silenci del PSOE. El primer és la conseqüència de percebre una divergència òbvia en la política espanyola: l'escenari central està bloquejat per les forces del canvi, mentre que s'obre de manera intensa en les tres nacionalitats més importants de l'Estat. És lògic que Podem se centri en aquests escenaris i es retiri d'una partida central per a la qual no té cartes. No obstant això, el silenci del PSOE és simptomàtic, ja que es debat entre la interpretació del pròxim govern com un de normal o com un d'excepcional. Val a dir que el que va intenten tant Ciutadans com el PP és una reforma tímida del sistema constitucional espanyol, el PSOE hauria d'entrar en una operació coherent amb el que ha fet en els últims 40 anys. Però tenint en compte que això col·locaria el PSOE en una posició subalterna potser definitiva, és lògic que li costi acceptar-la. No obstant això, resulta evident que no entrar en aquesta operació no millorarà la seva destinació a curt i mitjà termini. Així les coses, el silenci del PSOE és propi de qui està en un dilema tràgic perquè cap de les sortides és airosa. Però, que Podem estigui en condicions de tenir cartes en una partida futura de formació de Govern central dependrà del fet que no s'imposi una cosa que a la vella i convencional poesia nacionalista està molt present. I és que si el que s'ha format a Galícia amb l'acord d'En Marea-Podem és un "partit sobirà" (com Juliana descriu aquesta operació), llavors Podem no tindrà mai cap oportunitat en un govern central. Per això, la meva conclusió és molt antipoètica. O es forja una nova forma de relació política entre un partit estatal i els partits afins de les nacionalitats, o no hi haurà sinó silenci quan es tracti de formar un Govern central. I llavors, que el PSOE es mantingui en aquesta situació tràgica no significarà sinó una hegemonia indefinida de les dretes centrals.
