Contes d'estiu (i VIII) Quique

23.08.2016 | 09:46

A la planta de motors d'automòbils de Valladolid ningú li diu Enric sinó Quique, el diminutiu castellanitzat. Als 22 anys és especialista de base, contractat per sis mesos prorrogables de sis en sis fins a un màxim de divuit. Superada aquesta fase, podria ascendir de categoria.

No és gens fàcil per a un noi de Lloret de Mar, amb estudis de batxillerat i un Cicle Formatiu de Grau Superior en automoció, obtingut en una escola de formació professional de Girona, acceptar un contracte eventual en una factoria ubicada a la Comunitat de Castella i Lleó.

Però la necessitat obliga. Es va fer un fart d'enviar currículums a anuncis que trobava per internet. Un dia va rebre una trucada del departament de Recursos Humans d'una multinacional del sector de l'automòbil. Després de superar un test psicotècnic, una prova pràctica i una entrevista personal va accedir a un treball precari i per sota de les seves aptituds. Doncs encara gràcies!

Va marxar de Lloret per traslladar-se a Laguna de Duero, a prop del lloc de treball, on vivia en un pis de lloguer junt amb altres companys de treball.

Des de la seva residència forçada, enyorava el blau intens de la mar Mediterrània. Un divendres de cada mes agafava el cotxe per fer el trajecte de vuit-cents quilòmetres que el separaven de la casa dels seus pares. El diumenge a la nit recorria el camí contrari per tornar a ser Quique, el polaco. Un malnom que provenia, segons explicacions simplistes dels castellans, de la dificultat d'entendre el català, tant o més que el polonès. En fi, bon profit els faci.

L'Enric, per tocar-los el botet, els preguntava per què els anomenaven pucelanos als habitants de Valladolid. Hi havia respostes per a tots els gustos. Segons l'opinió més acceptada Pucela era una derivació de pozuela, diminutiu artificiós de poza o bassa entre els rius Pisuerga i Esgueva. En canvi, les males llengües ho atribuïen a la pudor que, antigament, emanava del riu.

De fet, li importava un rave l'origen del nom. La seva estada per aquelles terres era provisional. Fotria el camp en el mateix instant que trobés feina a Catalunya.

No ho tenia gens fàcil. Recordava el sermó de l'entrevistador recomanant que no deixés que les barreres geogràfiques li frenessin oportunitats. Que, amb els seus coneixements, augmentaven les possibilitats de treballar en una empresa de prestigi internacional.

De sobte li va preguntar si tindria algun inconvenient a desplaçar-se al Marroc per participar en una selecció de personal. Es va empassar la saliva i va declinar la invitació adduint que no sabia idiomes.

Li oferien fugir del foc i caure a les brases! Però l'Enric en tenia prou amb l'infern de les nits d'estiu a terres castellanes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema