El culte a la personalitat

«Des de qualsevol punt de vista que es miri la personalitat de Fidel Castro, no hi ha dubte que estem davant d'un protagonista principal de la política contemporània»

23.08.2016 | 09:46

El norantè aniversari de Fidel Castro, nascut a Cuba en el si d'una família d'emigrats gallecs, no ha provocat a Espanya més comentaris. He llegit, això sí, l'article de l'historiador cubà resident a Mèxic Rafael Rojas, en què sosté la tesi que el culte a la personalitat del comandant no ha necessitat de monuments per satisfer el seu ego ja que les icones oficials de la Revolució continuen sent José Martí, l'heroi nacional per antonomàsia, i el Che Guevara, al qual s'ha construït un mausoleu imponent. En el fons, és una tesi molt semblant a la de l'historiador nord-americà Arthur Schlesinger quan va afirmar, fa ja bastants anys, que «Fidel Castro no fomenta el culte a la personalitat. És difícil trobar a l'illa una imatge seva. La icona de la revolució és el Che Guevara». Però Rojas no interpreta la dada amb la mateixa intenció que Schlesinger ja que estima que aquest pas enrere de Fidel respecte del foment de la seva pròpia efígie en cartells, murals i monuments respon més a l'habilitat tàctica de qui se sap per sobre del bé i del mal que a un tret de modèstia. Una mena d'astúcia que li ha permès jugar sàviament diversos papers durant el seu llarg predomini polític.

Des d'aquell heroi romàntic que ens va descobrir el periodista Herbert Mattews a les pàgines del New York Times quan comandava la guerrilla a Sierra Maestra, fins al de líder antiimperialista mundial que va voler portar la revolució a la resta de Llatinoamèrica i l'Àfrica. Sense oblidar, per descomptat, la seva estratègica aliança amb la llavors poderosa Unió Soviètica fins als equilibris de supervivència que va haver de dirigir després de la desaparició de la gran potència comunista. «Castro -escriu Rojas- com a gran mascle regnant va mantenir en l'opacitat tot el relacionat amb la seva vida privada i ara es mostra com un ancià savi i vigilant, acompanyat sempre de la seva esposa Dalia Sotodel Valle al que en altre temps havi estat exclusiu i burgès barri de Siboney».

No obstant això, des de qualsevol punt de vista que es miri la personalitat de Fidel Castro, no hi ha dubte que estem davant d'un protagonista principal de la política contemporània, molt convençut d'altra banda que el judici de la història l'haurà d'absoldre, com el mateix va anunciar en el cèlebre manifest del moviment 26 de juliol. En aquest sentit, escapar de manifestacions aparatoses del culte a la personalitat ha de ser interpretat com una mostra d'intel·ligència, un cop vistos els mals exemples del feixisme, del nazisme, l'estalinisme, del maoisme, del franquisme i fins i tot del fraguisme.

Per cert, va ser Fraga el polític espanyol que més afectuosament va tractar Fidel Castro amb el pretext que era, com ell, un fill de gallecs emigrats a Cuba, una circums?tància que ha d'unir tant com el caràcter autoritari de dos personatges tan diferents en la seva ideologia. L'obra d'un estadista cal jutjar-la pels seus fets i no pels monuments que ell mateix es finança en vida. Alhora, s'evita el trist espectacle que a la seva mort, o amb el canvi de règim, altres els destrueixin.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema