O Rajoy o un independent

23.08.2016 | 09:46

Ja tenim data per a la investidura i una taula de negociadors entre membres del PP i de Ciutadans. Però això no garanteix que Espanya tingui govern al setembre. Amb 170 vots favorables, Mariano Rajoy no en fa prou. I si no hi ha un miracle de darrera hora ens encaminaríem cap a unes terceres eleccions, la qual cosa voldria dir que l'estat hauria patit més d'un any a la intempèrie i sense govern.

Els electors van ser clars, però els seus representants es fan l'orni. Demanaven acords entre partits diferents, per tal que el país pogués encetar un seguit de reformes que fins avui el PP s'ha negat ni tan sols a debatre en seu parlamentària.

Però ves per on els líders dels principals partits es troben de vacances i no volen escoltar les peticions dels ciutadans. Rajoy continua amb les seves caminades per Pontevedra, tot esperant que unes terceres eleccions el situïn a prop de la majoria absoluta. El president en funcions té més vides que els gats i eren molt pocs els analistes que li donaven corda després de l'ensopegada electoral del proppassat mes de desembre. Avui, malgrat la fragilitat que l'envolta, té més força que no pas fa vuit mesos. Sense cap mena de pressa, ha acceptat negociar amb Rivera i així té els periodistes entretinguts en aquest calorós mes d'agost.

Ciutadans no té gaire marge. Intenta buscar acords ara amb el PP com abans ho féu amb el PSOE. De 40 diputats passà a 32. I si per Nadal es tornen a repetir les eleccions, el seu grup pot quedar reduït a una vintena d'escons. El vot útil sempre es decanta cap a la dreta o cap a l'esquerra, però mai no es queda al centre. Les seves propostes de regeneració democràtica haurien de ser escoltades a les corts espanyoles, per tal de posar punt i final a un seguit de corrupteles que han afectat majoritàriament el PP.

El PSOE per la seva banda diu que no vol eleccions, però no ofereix cap alternativa. Pedro Sánchez volta des de Mójacar a la Vall d'Aran, tot passant per Eivissa i només sap dir que no a un possible govern conservador. Ha estat quinze dies del tot desaparegut i el desconcert a les files socialistes és majúscul. Ja ni s'escolten Felipe González... i això no havia passat mai. Els barons passaran factura tard o aviat, per la qual cosa el líder socialista està més preocupat per la seva cadira que no pas pels problemes que avui pateixen els espanyols.

I si Sánchez està perdut; Pablo Iglesias, del tot desaparegut. El noi de la cua que semblava el salvador de la pàtria fa uns mesos, no se sap ni on és ni què pensa. De moment, els seus col·laboradors es dediquen a apagar focs a Euskadi i a Galícia. Al País Basc pateixen una crisi interna de grans dimensions, mentre que En Marea els ha portat a prop de la dissolució en l'altra comunitat històrica. Difícilment un partit d'aquestes característiques pot tenir un discurs propi i menys quan té diputats de signe anarquista, altres de comunistes i algun socialdemòcrata despistat.

I amb aquest panorama, no hi ha ni un bri d'optimisme. Rajoy va a la investidura més forçat per les circumstàncies que res més. El rei Felip VI està més preocupat que mai i si el PP no hagués assumit la responsabilitat d'obrir el calendari, de ben segur hauria intentat posar d'acord els partits a l'entorn d'una figura independent. Des de Madrid, gent ben informada encara no descarten aquesta possibilitat. En aquest sentit no sabem què opinarien el PSOE i Podem, però la idea d'una mena de Mario Monti per un parell d'anys com a màxim no es descabellada. S'accepten apostes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema