Hi ha dues preguntes recurrents que es formulen a les persones que escriuen: per què escriuen i, sobretot, d'on treuen el temps per fer-ho. La primera és segurament la més lògica, ja que sinteritza la innata curiositat de l'individu respecte a les motivacions de l'altre, i té l'objectiu íntim i no sempre conscient de saber més d'un mateix. Hi ha la tendència a contestar que s'escriu com a teràpia (tot i que, depèn del que s'escrigui, a vegades és millor tornar-se una mica boig en lloc de buscar presumptes antídots), però en realitat no hi ha una resposta senzilla ni sintètica sobre el tema. Conceps escriure com la recerca permanent d'una veritat que potser mai cristal·litzarà, i pel camí et permet construir un bon grapat de miralls narratius que et serviran d'hemeroteca de les vides que hauries volgut viure. Vius, mires i escrius: els mecanismes que t'hi porten són tan complexos com les circumstàncies que t'han acompanyat en el moment de prendre la decisió. Més capciosa resulta, en canvi, la pregunta sobre d'on treus el temps. En alguns casos, quan l'interlocutor t'expressa aquesta sorpresa per la teva gestió del temps incorre en una certa petulància, perquè et vindria a dir que ell no podria fer-ho perquè, segons el seu humil criteri, està més ocupat de tu. Oblida, en aquest judici interrogatiu, que la creativitat no és una ciència exacta i que la teva persistència horària culmina, en nombroses ocasions, en un paper en blanc. Per tant, no hi ha gaire èpica en això de «treure temps», un concepte que sembla insinuar que allò que fas en aquesta suposada pròrroga temporal és menys important que la resta de responsabilitats quotidianes. Escriure, en definitiva, és un trànsit tossut que et porta a preguntar-te qui ets i què tens a dir, i a somiar que algun dia podràs viure de fer-ho. Una part de tu sap que potser no ho aconseguiràs, però la sola idea t'esperona dia rere dia a escriure articles com aquest.
