Una vida coherent?

27.08.2016 | 00:00

o sé si seguiu aquesta mena de temes, però a la xarxa s'ha armat una certa polèmica que trobo d'allò més interessant. Resulta que un hispanista que es diu Henry Ettinghausen ha publicat al diari digital de cultura Núvol un article on exposa i comenta nombrosos fragments del segon volum de les memòries del cèlebre cartellista Carles Fontserè, del qual se celebra precisament ara el centenari del naixement. En síntesi, l'artista català explicava en els seus records que, durant el seu exili a París, havia participat en una revista francesa col·laboracionista, i deixava caure una galeria de frases i comentaris laudatoris envers el moviment nazi -que eren els «seus»-, alhora que desacreditava amb agror i intemperància els països aliats. La cosa resulta més aguda encara si tenim en compte que això ho escrivia el 1999 i que, durant la guerra, Fontserè havia estat l'autor de cèlebres cartells favorables a la causa republicana espanyola.
En el moment que escric, el debat continua, amb arguments convincents i també, com sempre passa, amb algun mot per insultar o desacreditar la persona que opina diferent. Per a alguns, Fontserè, que es considerava llibertari i que havia estat filocarlí (!), es deixava agombolar per la situació de cada moment, de manera que no va tenir escrúpols a passar de republicà i esquerranós a filonazi. D'altres, per contra, el justifiquen i busquen ironia en algunes de les seves frases de les memòries.
Sigui com vulgui, hi ha un aspecte tangencial del cas Fontserè que a mi m'ha cridat sempre poderosament l'atenció. Parteixo de la constatació que, per a molta gent, els escriptors i els artistes són uns personatges que representen prototipus i models a imitar, de manera que ha d'existir una absoluta coherència entre el que escriuen i el que pensen, o entre la vida que preconitzen o viuen els seus protagonistes i la vida que porten ells mateixos. La cosa s'agreuja perquè molta gent s'imagina que els escriptors, al cap i a la fi, acaben parlant del que coneixen, del que han viscut i del que pensen, cosa que objectivament sabem que és falsa. El problema es presenta amb tota l'agudesa quan l'autor d'unes pàgines meravelloses que passaran a la posteritat resulta que, en la seva vida privada, és un pocavergonya, o quan aquell artista que és el nostre preferit resulta un trampós, un traïdor i un mal espòs o un mal pare. Literatura i ficció -o pintura i geni artístic- xoquen amb la crua realitat, i molta gent acaba abandonant desenganyada aquell escriptor o aquell pintor que tant l'havia fascinat amb les seves obres.
Però així és la vida, certament, i aquesta és la realitat més crua: estar tocat pel geni no significa ser una persona coherent i exemplar en tots els àmbits de la vida, ni ser per ventura aquell gendre adorable que voldríem per a les nostres filles. En voleu una llista no necessàriament llarga? Aquí la teniu: Louis-Ferdinand Céline, Camilo José Cela, Salvador Dalí, Eugeni d'Ors, Josep Pla, Ezra Pound, Màxim Gorki, ara Carles Fontserè... Persones d'una sensibilitat artística extrema que han robat el cor i el sentiment d'autèntiques multituds i que després, tot sovint, els han desenganyat o fet emprenyar profundament amb les seves actituds polítiques, humanes, familiars...
Costa d'acceptar-ho, però la realitat és així. Els cartells de Carles Fontserè del temps de la República -aquell de la FAI, per exemple, amb la paraula «Llibertat» i un pagès cofat que aixeca el braç amb una falç- ens impactaran tota la vida i formen part del millor art català del segle XX. Per contra, la conducta del mateix Fontserè a la França ocupada, què voleu que us digui...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema