Amb la mort de Joaquim Estrach pràcticament desapareix l'últim component d'una generació de professors i catedràtics de l'institut Vicens Vives irrepetible. No vaig ser mai alumne de l'Estrach. Jo era de lletres. Però la seva figura i la seva etiqueta de professor dur no passaven desapercebuts a cap alumne del Vives. Veure la seva imponent estampa física i escoltar la seva potent veu imposaven només de creuar-se amb ell pels passadissos o en el trajecte que anava del pati fins al pavelló femení, que és on teníem la classe els de lletres. Veure'l, ja imposava respecte. "Quan el primer dia de classe sabies que et tocava l'Estrach, ja tremolaves", em comenta una exalumna, que, al mateix temps, ?guarda un extraordinari record de les seves classes. Molt exigent, però gran professor és el record que tenen d'ell la majoria dels seus exalumnes, també els de l'Acadèmia Coquard, que és on va exercir tota la seva vida. Diria que un perfil molt semblant al de Mn. Manel Fuentes, el qual vaig tenir tres anys de professor de grec. A les seves classes no s'hi sentia el vol d'una mosca -i pobre de la mosca que ho hagués provat-, però la seva disciplina docent es transformava en una bonhomia inigualable quan sorties de l'aula. Disciplina i mestratge brillant van ser els trets de l'ensenyament de la meva época d'estudiant. Estrach, Mn. Fuentes, Joaquim Florit, Santiago Sobrequés, Ignasi Bonnin, Dolors Condom, Lluís Batlle, Josep Gener, i molts d'altres, van marcar una época daurada a l'institut de Girona, que enguany celebra el 175é aniversari. Aquest any, ens han deixat els dos últims d'aquella generació: Estrach i Condom. Ells van formar diverses generacions de gironins que han ocupat els principals llocs de responsabilitat públics i privats els últims cinquanta anys de la història de la nostra ciutat.