Penis, assassins i selfies

28.08.2016 | 00:00

Un: Al col·legi ens mesuràvem el penis. No ho fèiem a la vista dels altres, als lavabos, sinó que portàvem les nostres mesures de casa. Tots esperaven no ser el primer a donar la xifra, per després augmentar-la en raó de les altres mesures, arribant a acusar els últims membres més de mig metre (segons testimonis). A classe de matemàtiques no demanàvem el regle a ningú, ni cap estri per mesurar. Encara que intuïa que eren mesures falses, sentia certa frustració per no haver exagerat més que la resta. Si fos veritat, hauríem obtingut el Rècord Guinness en la categoria "la polla més gran del món".
Dos: Una de les característiques de Joan Vila, "el zelador d'Olot", era la seva supressió total com a persona. En el món d'aparences en què vivia, era el motlle de la normalitat, el "noi bo de poble". A la vegada, la seva ment creava un infern, un lloc on tota la seva frustració podia donar curs. Un món es tancava i un altre s'obria. Un cop expulsat del món real es refugia en aquella altra sòrdida dimensió on és l'amo de la gent gran. Al geriàtric La Caritat arribaria al podi oficial del major assassí serial espanyol del nostre segle matant de formes horribles onze ancians.
Tres: Una parella amb una criatura de pocs mesos dina en un dels restaurants de la plaça Independència de Girona. No parlen entre ells, amb prou feines es miren, sinó que observen la resta del temps els seus mòbils. S'estaran enviant un WhatsApp?, em pregunto. Ell, a més, observa dissimuladament les -prohibides-lolites de pantalonets ajustats que passen al seu costat. Ella proposa un selfie aixecant el telèfon sobre el nucli familiar. Somriuen per a la foto. Fan com si les seves vides fossin felices. Un cop realitzada la instantània, tornen a la mateixa atmosfera de tedi anterior.
Vivim un moment en què estem exposats als altres de manera extraordinària, com mai ho havíem estat. Necessitem de les aparences com l'aire que respirem. Aquesta autoficció tan complaent. El penis gegant, com de feliç és la nostra vida, que normals que som. L'evasió personal i la frustració dels nostres desitjos més íntims és només una conseqüència secundària per "quadrar" amb el que s'espera de nosaltres. Una de les característiques més cridaneres del nostre temps. Aquesta desil·lusió que es va menjar a Vila, que va evitar coronar-me el "nen trípode" en el col·legi, i que destrossa les relacions, corre darrere de tots nosaltres... fins a l'extrem total de l'assassinat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema