Espanya és un dels principals estats exportadors d'armament del món (se situa entre el 6è i el 7è lloc segons l'any en rànquing internacional). I la cosa sembla no tenir aturador. Si el 2005 s'exportà armament per valor de 346 M€, el 2010 s'havia més que doblat la xifra fins a 1.007 M€. Així, el 2013 es van exportar 3.908 M€ en material de defensa mentre que el 2014 la xifra va arribar a 3.203 M€. Durant el primer semestre del 2015 s'exportà armament per valor de 1.716 M€. Aleshores, els productes de material espanyol dit "de defensa" més venuts eren aeronaus militars i vaixells de guerra, dues categories que representaren el 78% del total de les exportacions durant el període 2014-2015. Encara que les últimes dades publicades pertanyin al primer semestre de 2015, la despesa de la darrera legislatura fou d'11.527 M€, enfront dels 5.46,8 M € del període anterior. Uns 5.600 M€ serien ingressos per míssils, coets, torpedes, armes, munició, bombes... Haurien anat a parar a països prou discutibles encapçalats per l'Aràbia Saudita, en guerra amb el Iemen des del març del 2015 (segons Amnesty Internacional, haurien servit per fer 32 atacs a escoles, hospitals, mesquites i mercats). Altres compradors serien Egipte, Colòmbia, el Pakistan, Israel i el Camerun (reexpedides a la República Centreafricana amb guerra amb les milícies cristianes).

Aquest important paper de l'Estat espanyol en aquesta mena de comerç respon a tres causes fonamentals: una interpretació poc rigorosa de la legislació, la participació espanyola en els programes internacionals per al desenvolupament de sistemes d'armes i una política molt activa de foment de les exportacions d'armament. Parlem-ne.

Atesa la seva perillositat, l'armament és un producte sotmès a intens control per part del Govern: per poder exportar "material de defensa" cal una autorització administrativa que han de sol·licitar les empreses d'armament i que és atorgada formalment pel secretari d'Estat de Comerç, tot i prendre-hi part en la decisió un organisme interministerial: la JIMDDU (Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa de Doble ÚS). Abans d'atorgar l'autorització, cal comprovar que es compleixen els criteris legalment establerts per poder fer l'exportació. Aquest tràmit queda regulat per la Llei 54/2007, en la Posició Comuna 2008/944 de la UE i el Tractat sobre el Comerç d'Armes. Segons aquests criteris, no s'hauria d'autoritzar cap exportació d'armament a països sotmesos a embargament o a països que violen els drets humans, ni tampoc a estats en conflicte o quan es puguin posar en perill la pau i la seguretat regionals. Ho dic amb condicional perquè la Posició Comuna europea inclou una referència explícita als "interessos econòmics, socials, comercials i industrials" dels països exportadors. Pitjor: a la Guia de l'usuari de la Posició Comuna s'admet la possibilitat d'autoritzar exportacions d'armament "amb finalitats humanitàries" i amb la finalitat de garantir la seguretat de la població civil i de facilitar la reconstrucció econòmica. Així justificaren els francesos el subministrament d'armes als rebels libis per part de l'exèrcit francès l'any 2011.

I, aquí, com pot controlar les coses la JIMDDU? Mitjançant la publicació d'estadístiques oficials i el control parlamentari. Pel que fa al primer, la secretaria d'Estat de Comerç fa públiques les dades d'exportacions, agrupades en diverses categories. D'aquesta manera no se sap quin tipus d'armament s'ha exportat. Durant els anys 2007-08, per exemple, les estadístiques oficials recollien exportacions a Líbia dins la categoria de "Bombes, torpedes, coets i míssils", sense mencionar que, en realitat, es tractava de bombes de dispersió (concretament del model MAT-120, fabricades per l'empresa espanyola Instalaza, que van ser utilitzades per l'exèrcit d'Al-Gaddafi a Misrata durant l'any 2011). Pel que fa al segon mecanisme, el control de les Corts s'exerceix per mitjà de preguntes parlamentàries i per la compareixença anual del Secretari d'Estat de Comerç davant la Comissió de Defensa del Congrés. Però la compareixença té lloc un any després de l'autorització de la transferència d'armes sense cap anàlisi de la política governamental efectuada. I amb el govern en funcions que tenim...

Així les coses, resulta que les estadístiques palesen que el govern és molt poc rigorós en l'aplicació de la llei. S'exporten armes en països en conflicte o que violen els drets humans. El 2014 els casos més problemàtics van ser (en milions d'euros exportats: M€E) l'Aràbia Saudita (193), Egipte (108), Iraq (95), Oman (64). Bahrain (40), Israel (3), Colòmbia (1,7)... Durant el període 2005-2014 el 16% de les exportacions van tenir com a destinació països de l'Orient Mitjà, regió que s'ha convertit en un dels mercats emergents d'armament espanyol.

Per aquest increment cal tenir en compte tres pilars on es recolza: el secretisme i l'opacitat, l'estratègia del foment de les exportacions ja al·ludit i la utilització del comerç d'armes com a instrument de política internacional. El secretisme s'ha reforçat classificant les actes de les reunions de la JIMDDU com a secret d'estat (amb la qual cosa no s'han pogut fer demandes als tribunals d'informacions més concretes). Quant al foment de les exportacions d'armes, es parteix del fet de considerar la indústria de defensa com un sector estratègic, atorgant al Ministeri de Defensa un paper primordial mitjançant el Secretari d'Estat de Defensa, l'Oficina de Suport Exterior, els agregats de Defensa (formen part de les ambaixades i actuen en més de vuitanta països) i dues empreses públiques: Isdefe i Defex (aquesta darrera esquitxada per un presumpte cas de corrupció relacionat amb l'exportació de material antidisturbis a Angola). Aquesta política, per si fos poc, s'ha vist incrementada pel Ministeri d'Economia mitjançant el Pla estratègic d'internacionalització de l'economia espanyola 2014-2015. Es creà un grup de treball per a la internacionalització del sector de defensa, amb participació a les reunions de dues associacions empresarials del sector armamentístic: Tedae i Aesmide. Així s'establia una via perquè la indústria armamentística pogués fer valer els seus interessos. El salt qualitatiu ha estat la possibilitat de fer contractes "de govern a govern"; els acords empresarials assolien així la garantia de l'Estat. (Així s'afavorí que l'Aràbia Saudita comprés a Espanya més de 200 carros de combat Leopard, contracte que s'està negociant des del 2010 i que podria arribar a un valor final de 3.000 M€E).

Finalment, el govern espanyol també utilitza aquesta mena de comerç com a instrument d'ingerència militar (llegeixin des del punt de vista políticament correcte "instrument de política internacional") i com a element per afavorir relacions diplomàtiques. El 2008, pel preu simbòlic d'un euro,es regalaren al Marroc sis torpedes lleugers MK-46 i llançadores de bombes d'aviació valorades en 86.848 €. I el 2014, en el marc de les mesures de suport a Ucraïna acordades perl'OTAN, s'enviaren a aquest país 300 cascos i armilles antifragments i es reprengueren exportacions a l'Iraq, després de deu anys d'estar prohibides en el marc de la UE, amb l'excusa de donar suport a la lluita contra el Daesh.

En conclusió, des de l'opacitat que hem vist, el govern espanyol prioritza els seus interessos polítics i econòmics per damunt de la protecció dels drets humans i la prevenció de conflictes. Hem de ser els ciutadans que exigim transparència!