Divendres, el Consell d'Estat francès va dictar una resolució relativa al que ja tothom coneix com a «burquini». En concret, suspenia una ordenança municipal que prohibia l'ús d'aquest vestit de bany a les platges de la població. L'ordenança suspesa era la primera que es dictava després de l'atemptat terrorista del 14 de juliol a Niça, i d'altres similars l'han seguit. El que ha fet el Consell d'Estat té una gran importància, perquè sembla anunciar la suspensió d'altres ordenances similars que també han estat impugnades. També, i és el que motiva aquest comentari, perquè matisa el fonament que s'acostuma a presentar per justificar la restricció d'indumentàries de connotacions religioses.
L'ordenança suspesa regulava l'accés a la platja, i establia una sèrie de restriccions indumentàries. Curiosament, a més de les que semblen previsibles o raonables, com ara les que no respectessin «els bons costums» o la higiene, prohibia els vestits contraris «al principi de laïcitat». L'article 1 de la Constitució francesa defineix la República com a «indivisible, laica, democràtica i social.» El principi ha justificat, des del punt de vista jurídic, la prohibició de l'ús del vel islàmic per part del personal al servei de l'Administració, en la mesura que s'ha considerat que era incompatible amb la imatge de neutralitat envers la religió a què obliga un Estat laic. Val a dir que aquí s'entreveu una peculiaritat francesa, perquè, a tall d'exemple, al Canadà, als Estats Units i al Regne Unit es poden veure dones policia que porten l'uniforme amb el vel islàmic.
El que fa el Consell d'Estat és analitzar, amb el rigor jurídic que li és consubstancial, l'ordenança municipal, i recorda que només pot operar sobre criteris d'ordre públic. El que em sembla que també és una manera de dir, implícitament, que en aquest cas el principi de laïcitat no hi té res a veure. Afegeix que qualsevol restricció de les llibertats només pot fonamentar-se si hi ha «riscos provats» que l'ordre públic en resulti afectat. I això no es va acreditar, ni tan sols després de la lògica commoció produïda per l'atemptat de Niça, de manera que l'ordenança va provocar un perjudici greu «i manifestament il·legal a llibertats fonamentals, com són la llibertat d'anar i venir, la llibertat de consciència i la llibertat personal.»
El Consell d'Estat hauria pogut limitar-se a la manca de justificació de la prohibició: la manca de riscos per a l'ordre públic. I no hauria sigut del tot estrany, perquè en la cultura jurídica francesa es tendeix a argumentar de manera minimalista, a diferència del que acostuma a passar a Espanya o a Itàlia. Però va més enllà, i assenyala que l'ordenança, a més de mancar de justificació, tenia conseqüències negatives per a llibertats fonamentals. Crec que el Consell d'Estat fa bé, tant en el pla dels drets com en el de l'oportunitat política. L'adhesió que cadascú de nosaltres manifesta envers la llibertat es mesura per la reacció que ens provoca l'exercici de la llibertat de qui és diferent. Especialment i sobretot quan la persona diferent pertany a una minoria de gustos, aspecte i creences oposats als nostres. Cada cop que invoquem un gran principi, preguntem-nos sincerament si no busquem una coartada noble per restringir una llibertat aliena. I en el món real i concret, els extremistes de ben segur es beneficien de tot allò que pugui ser representat com a persecució de la religió que utilitzen per justificar els seus crims.
A La Marsellesa la referència a l'amor a la Pàtria ve seguida per una crida a la llibertat: «llibertat, llibertat estimada, combat amb els teus defensors.» Sense la llibertat no reconeixeríem la República.
