Formentera, una qüestió intima

31.08.2016 | 10:07

Formentera, estiu del 2016.

Vaig a proveir de menjar i begudes un cop a la setmana en un supermercat a on tradicionalment solem anar. Ens coneixem de fa anys i no hi ha estiu que no em passi alguna fet remarcable; quan els empleats en veuen entrar se'ls hi dibuixa un somriure sorneguer i es diuen amb la mirada: «ja és aquí «el ?trenca?ampolles».

Són molt amables amb mi, però amb fona?ment de causa no em permeten que toqui res envasat en vidre. La pitjor trencadissa, fa tres anys, que d'una tacada vaig rompre sis botelles de Vichy Catalán. A diferència de l'aigua amb gas Perrier, que l'empresa transporta i guarda les ampolles en una caixa de cartró, els del Vichy Catalan i d'altres les emboliquen amb plàstic i el plàstic s'estripa si no s'agafa bé.

L'estiu passat, cofoi, li vaig anunciar a una empleada:

- No he trencat res.

Ella es limità lacònicament a dir-me: - De moment!

A la setmana següent em va relliscar un pot de vidre de cigrons i s'esmicolà. Déu meu, perquè la natura m'ha fet tan grapallut!

En el mes de juny d'enguany un empleat molt amable va agafar un paquet d'aigües per posar-lo al meu «carret» de la compra, però jo ja hi havia dipositat per compte i risc una ampolla, que ell no va veure. Es va esber?lar en cent trossos (el gas les fa explotar com una bomba de mà, una pinya) i un tros de vidre es clavà al meu peu. Un tall considerable que va segar una important vena i el terra fou ràpidament un bassal de sang d'un metre diàmetre. Els empleats van venir ajudar-me, igual que un client que va sentenciar que es tractava d'una ferida important i havia d'anar a l'hospital a curar-la.

- No m'agraden gens els hospitals.

- Ara no tinc ganes de discutir si t'agraden o no els hospitals, però has d'anar a l'hospital.

El cient servicial va anar-se'n i em va deixar sol amb en Miquel Costa, un amic, que també era allà comprant. Els empleats em van donar un got d'aigua per mitigar l'ensurt. Ho aprofito per donar les gràcies a en Miquel Costa, que crec que em va dir que deixés de desvariejar i de fer cagarel·la demanant una tireta o un esparadrap perquè estava perdent molta sang, igual que m'indicà que no era el moment per citar a Aristòtil.

Els treballadors del supermercat havien telefonat a l'hospital i en un tres i no res es van presentar els infermers que m'obligaren a estirar-me en una llitera. Em vaig veure dins l'ambulància i diria que vaig perdre el coneixement perquè de cop van obrir la porta del darrere i cinc infermers de l'hospital ja m'esperaven. Em van portar a una cambra (deuen tenir un nom les cambres sanitàries dels hospitals, però jo no el conec, cel·?la no és, ni habitació, ni rebost, ni dispensari).

La infermera em preguntà:

-¿Cómo te llamas?

Com que el cap el tenia emboirat li responc:

- Yo nunca me llamo.

Reacciono, tanmateix, i li demano perdó per la grolleria (al cap de dos dies a la Cristina P. li portaria un regal, un braçalet amb peix de plata fet per la Montserrat), ella, gran professional, va pensar «quina creu!», cada dia em toca un taral·lirot, però no es va distreure de curar-me.
La Cristina em clavà una injecció al peu i crec que fins va anestesiar un italià gemegaire, que ignorava que les motos a Formentera són per portar-les a passejar amb una corda, talment com si fossin uns gossets. L'italià havia comés la temeritat de muntar-la i la seva cara era un mapamundi. L'anestèsia en el meu peu el va fer callar. Un cop mig hospital anestesiat, la Cristina va cosir-me, set punts, set grapes, llavors em va em?benar el peu. (Al cap d'una setmana me'l desembenà amb èxit un noi de Palma que em contà que Mallorca se li havia fet petita i el destí l'havia portat a Formentera, l'illa més patufeta de totes, quina ironia!).

Mentre tot això passava la Montserrat patia per la tardança i intuïa que jo era a l'hospital per un greu accident de cotxe. Jo no sabia com posar-me amb contacte amb ella, no sabia que ella sospitava que jo era a l'hospital, però no volia que patís igual que també volia que em vingués a buscar sa i estalvi i amb el peu embenat. Vaig lamentar un cop més el meu mal cap, ser tan desendreçat, que no sé, ni tinc apuntat el número de telèfon de casa, i vaig estúpidament sempre sense el mòbil.

La Cristina P, que ja neguitejava un xic, no sabia com ajudar-me i se'm va ocórrer que truqués a la farmàcia (no sé per què vaig pensar també amb el senyor notari de Formen?tera i això que pràcticament no el conec de res). Sospitava amb encert que la gentil farmacèutica rebotiria la trucada a la Montserrat. Així ho va fer.

Un cop la Cristina va deixar-me anar de la «cambra», ja m'esperava la Montserrat. Fins vàrem anar a buscar el cotxe al súper, que no m'havien deixat emportar a l'hospital els de l'ambulància i els del mercat quan em van veure tan alegre ho van celebrar i em vaig convertir en una celebritat; per fi jo ja tenia una segona gran èpica per explicar, la primera va ser quan em vaig electrocutar, quan l'electricitat em va recórrer per tot el cos i em va estabornir a cala Saona.

Per fi vaig ser un home interessant, puix que no és gens fàcil arribar a aquest esglaó social: ja m'he electrocutat i un vidre em va tallar mig peu. Que maco és fer el mec! Poca broma!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema