Fa quinze anys, des d'aquest racó, ja parlàvem de l'Acústica. En celebràvem el naixement i li desitjàvem una vida llarga i plena d'èxits. Aquella primera convocatòria va aplegar 2.500 persones. Una broma si les comparem amb totes les que es passejaran per Figueres a partir de dijous.
Setmanes enrere, Xavi Pascual, l'ànima creadora de l'invent, es mostrava preocupat per la continuïtat del festival i es lamentava per la poca química amb l'Ajuntament. Espero que la queixa es quedi només en un estirabot. Se'm fa difícil creure que el nostre consistori, que va fer de llevadora en el part de l'Acústica i ha contribuït a consolidar-lo, no acabi trobant una fórmula per mantenir-lo en actiu. Una solució jurídica que, sense transgredir la legalitat ni els interessos dels ciutadans, s'ajusti a les necessitats dels promotors.
Pascual i el seu equip han estat fonamentals a l'hora de revitalitzar l'oferta cultural figuerenca. Ens han posat en el mapa musical del país i ens han convertit en punt de referència. És veritat: construir un esdeveniment cultural que traspassi els àmbits comarcals és un procés lent, car i sacrificat. Però ningú ens negarà, a hores d'ara, que els resultats han superat amb escreix qualsevol previsió que ens haguéssim fet l'any 2002.
I si algú, al final d'aquesta edició, té dubtes sobre la volada de l'Acústica, que faci un petit experiment: que reculli tots els retalls de premsa i comptabilitzi els minuts de ràdio i tele que li han dedicat. Aleshores, que calculi quants diners ens costaria ocupar aquests mateixos espais amb publicitat institucional. El resultat podria ser molt més sorprenent (i objectiu) que el recompte dels assistents.
