L'article 56, 1 de la Constitució espanyola atribueix al Monarca, com a cap de l'Estat, les funcions de moderar i arbitrar el funcionament regular de les institucions. No resulta però una tasca senzilla la d'identificar l'abast d'aquestes dues responsabilitats i especialment els seus límits, de tanta importància en aquests moments a Espanya.
Del precepte sembla desprendre's que inclou dos tipus de facultats, encara que la seva redacció convidi a pensar en una tautologia. Moderar al·ludeix a tasques d'impuls i ajuda en el quefer dels poders de l'Estat, mentre que arbitrar apunta a evitar o resoldre aquelles controvèrsies que se suscitin entre ells. Ni una ni l'altra poden suposar la invasió de les competències d'altres institucions estatals, polítiques o judicials, i aquest és el més notori condicionant del seu exercici, en defensa precisament del paper imparcial i garant que es reserva a la Corona.
Dins d'aquestes facultats s'emmarquen, com és obvi, les rondes amb els líders parlamentaris per proposar els candidats a la investidura. Però també cauen sota aquest mandat constitucional altres comeses, com les tendents a assegurar la continuïtat del sistema o la governabilitat quan resulti amenaçada, a través de l'autoritat, prestigi i influència que en el nostre ordenament es fa descansar en la figura del Monarca.
Aquest deure regi pot adoptar molt diver?ses dimensions. La principal, potser, resideixi a mantenir amb els restants poders de l'Estat unes relacions tan intenses i directes que permetin estimular eficaçment la continuï?tat institucional i intervenir en aquells conflictes entre poders que es puguin presentar en el camí, tasca preventiva, a més, que en el nostre dret només s'atribueix al Rei.
Per a José María Gil-Robles y Gil-Delgado, que ha estudiat aquesta doble funció real, aquesta es tradueix, gràficament, a lubricar els engranatges constitucionals a través de la persuasió, no de la imposició, per mitjà d'advertiments, de suggeriments o consells , i sempre en un context de natural discreció i confidencialitat.
Des de l'inici de la monarquia parlamen?tària a Espanya, la pràctica ha evidenciat que el cap de l'Estat ha fet un ampli ús d'aquestes facultats constitucionals, com recorda el mateix Gil-Robles. No haurien estat possibles infinitat d'èxits com a Estat sense aquesta participació moderadora i arbitral, efectuada amb l'oportuna reserva i en un entorn de confiança mútua, de reconeixement de l'autoritat règia i de sentit de la responsabilitat entre els actors implicats. Això no constitueix, a més, cap excepció en els sistemes jurídics més avançats, en els quals es dota la primera magistratura d'aquestes mateixes capacitats.
El problema es genera quan, exercides aquestes facultats moderadores i arbitrals, els interlocutors no comparteixen les condicions que acabo d'esmentar, no deixant -ni moderar ni arbitrar, pels motius que siguin. Res diu d'això la nostra Carta Magna, a més que fins i tot interpretant amb sentit finalista el mandat de regular les institucions que s'atribueix al Monarca no tindria potestas per fer-ho.
Indubtablement, l'actual ingovernabilitat, sobretot des de la perspectiva internacional i davant els desafiaments interns per tots coneguts, demanda dels representants públics un mínim de sensatesa, ja que continuar amb el bloqueig no només afectarà el sistema en el seu conjunt, sinó la mateixa monarquia parlamentària, a la qual se li impedeix d'aquesta manera exercir el seu paper, col·locant-la en delicada situació d'irrellevància, una cosa seriosa tractant-se de la Prefectura d'un Estat.
