La pressió de Pedro Sànchez

31.08.2016 | 10:07

La política és un joc en el qual el que vols fer rarament coincideix amb el que pots fer i encara menys amb el que no pots deixar de fer. L'explicació de moltes de les decisions que es prenen té més a veure amb els imperatius inevitables que amb les estratègies desitjades.

Prenem el cas del PSOE davant la votació d'investidura de Mariano Rajoy. És del tot indiferent el que vulguin que passi Pedro Sánchez, Susana Díaz o les vaques sagrades i els gerros xinesos que aquests dies s'han aparegut per demanar un acte de complicitat amb el president en funcions, l'admissió del fet que no hi ha alternativa a Rajoy i que com a molt es pot endarrerir un temps la seva coronació. La qüestió no és aquesta. La qüestió és que Sánchez no pot abstenir-se perquè les bases del partit volen guerra, i si el seu líder afluixa, l'abandonaran. I si l'abandonen, els barons el faran a miques. A Sánchez l'enrocament en la negativa no li garanteix la supervivència, però abandonar aquesta trinxera és un suicidi.

Ciutadans té l'avantatge de ser un partit de pensament utilitari i amb una estructura molt controlada pel seu líder, que per això pot sobreviure sense problemes dos salts mortals com han estat el pas de la negativa absoluta a l'abstenció, i de l'abstenció al vot favorable. Però el resultat final no és el que volia Albert Rivera. Ell hauria estat molt còmode amb una abstenció del PSOE que hagués embolcallat la seva pròpia abstenció, i després anar pactant cas per cas, llei per llei, els suports necessaris a un Rajoy en minoria. Aconseguiria contrapartides de la mena que fos i sense embrutar-se gaire les mans, ja que els problemes se'ls menja el govern tot sol, no aquell que l'ajuda de vegades. Rivera volia això, però la posició del PSOE l'ha obligat a passar-se al sí per evitar unes terceres eleccions que l'haurien condemnat a la irrellevància.

I el PP? El que volia era clar: pacte estable a tres bandes. Com que no era possible, s'ha agafat l'únic ferro roent a l'abast.

Ningú no està fent allò que li ve de gust? La resposta es diu Podem. Un cop passat el disgust per no haver aconseguit el sorpasso, els de Pablo Iglesias estan confortablement amagats, llepant-se les ferides en un racó, sense que ningú no els convidi, convoqui ni repti per formar part de cap solució. Només els socialistes mediterranis -Iceta, Puig, Armengol- teoritzen sobre un possible govern d'esquerres amb nacionalistes, però a Madrid no ens fan cap mena de cas.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema