eE 2002 Woody Allen va recollir el premi Príncep d'Astúries de les Arts al teatre Campoamor d'Oviedo citant Jack Benney, un còmic de la ràdio nord-americana que havia dit en una ocasió similar: «No mereixo aquest premi, però tinc diabetis i tampoc la mereixo». Voldria una frase com aquesta per a cada creença irracional. El mereixement actua igual per al premi i per al càstig. Hi ha mèrits que queden impunes i iniquitats que reben el seu premi. Això només sé recordar-ho des de la frase de Jack Benney, encara que ho sabés abans, perquè la idea del mereixement és dins nostre com si hi hagués una justícia a qui reclamar. Es diu «mereixo unes vacances» quan no es poden fer i es fa creure «mereixo ser feliç» als infeliços.
El pensador contrarevolucionari Joseph de Maistre és l'autor de la frase «cada nació té el govern que es mereix», que des del segle XVIII ha sobreviscut i mutat en moltes ocasions. Per la transició va circular la frase «Espanya té un rei que no es mereix». El sentit era el contrari amb el que es llegeix en l'actualitat. Llavors es ponderava el Rei i es denigrava el poble. Ara es repeteix que «Espanya no es mereix els polítics que té». Espanya és massa gent i massa coses en contradicció i havíem quedat que ni els premis ni la diabetis es mereixen, per això és més fàcil estar d'acord amb el novel·lista i polític francès André Malraux, que va dir que no és que «els pobles tinguin els governs que es mereixen, sinó que la gent té els governants que se li assemblen».
José Luis Rodríguez Zapatero ha fet servir el motlle de la frase en «la democràcia espanyola no es mereix una repetició per tercera vegada d'eleccions». No és un mereixement, només és que som un país diabètic amb una democràcia pendent de diagnòstic.
