evocant l'esperit del Maig del 68 pel qual es prohibia prohibir, el Consell d'Estat de França acaba d'aixecar el veto al burquini: aquesta estranya peça que ve a ser un burca en versió de platja. Les senyores i senyoretes musulmanes que desitgi
n prendre banys sense necessitat d'ensenyar el voluptuós turmell ja poden fer-ho amb totes les de la llei als arenals de la veïna República.
La prohibició que ara s'aixeca havia estat cosa d'alcaldes, encara que el primer ministre Manuel Valls va donar a entendre que, si el deixessin, també el seu govern l'adoptaria. Gran error. Com bé s'han ocupat d'explicar els savis del Consell, aquest tipus d'intromissions de l'Estat en la forma de vestir de la gent atempten contra les llibertats bàsiques i fins i tot contra les accessòries. És precisament la liberté (més que l'égalité i la fraternité) el que distingeix un país regit per hàbits civils, com França, d'aquells altres en què les lleis emanen directament de Déu.
Les dones que defensen el seu dret a banyar-se cobertes de teles com un rober a les platges de l'Occident, per exemple, no podrien vestir biquini o si més no banyador d'una peça en les dels seus països d'origen. És dubtós que algunes o moltes d'elles se'l posin per pròpia voluntat; però si ho fessin no estarien sinó reconeixent la superioritat ètica de les societats governades per l'infidel.
Aquí és el mateix Estat el que defensa els seus drets, sense distingir entre races, religions o credos, per absurds que puguin semblar i en efecte ho siguin sovint. Molt és de témer que els devots més extremats d'una religió no encerten a distingir aquestes subtileses; però sí que ho hauria de fer la gent civilitzada.
La indumentària és una qüestió de gust i per tant estrictament personal en la qual cap Estat ha de ficar-se, llevat que parlem de l'Afganistan, on els talibans van imposar al seu dia el burca. Una altra cosa és que es tracti d'una provocació, com per aquí s'ha suggerit a propòsit del burquini; però tot i així el que diferencia precisament les nacions civilitzades de les teocràtiques és el respecte a les seves pròpies lleis. Justament el que ha fet el Consell d'Estat francès en aixecar l'estrafolària prohibició d'aquesta peça.
Això del burquini és una xuminada com la de la Meca Cola que fa cosa de deu anys va inventar un espavilat comerciant francès. La idea consistia a oferir una «opció ideològica islàmica» als musulmans temorosos de pecar amb la Coca-Cola. En comptes d'això, i sense més que donar un glop a la nova beguda, els seus consumidors lluitarien contra el capitalisme, el sionisme, la judeo-maçoneria i el que fes falta. Aquella ocurrència no va trigar a passar a l'oblit als països occidentals, com probablement succeirà amb la moda del burquini, igual de passatgera que qualsevol altra. En realitat, el que ha llançat aquest barroc banyador a la fama va ser precisament l'atenció que li van prestar les televisions i, finalment, l'insensat veto que li van posar alguns alcaldes de França.
Davant del victimisme dels fanàtics, sempre desitjosos d'epatar el burgès (o l'infidel, en aquest cas), la resposta més raonable és la indiferència. Mirar a una altra banda fins que s'avorreixin i, si fos el cas, deixar-los que exerceixin la seva llibertat de ser esclaus d'un dogma. Al final, fins i tot és possible que deixin d'anar a la platja.
