Taula de diversitat

01.09.2016 | 09:42

Una taula ben proveïda i ben servida és una excel·lent mostra del progrés de la civilització que al llarg del temps ha aportat un mostrari de productes molt benvinguts a la cuina i a les estovalles. Les riqueses de cada geografia local no paren de viatjar i quan arrelen a una altra terra s'estableixen així unes noves amistats i satisfaccions. A aquesta taula de diversitat hi ocupa un lloc molt relluent la fruita. Som al pic de l'estiu i el moment és òptim per fixar-nos en la seva presència que va des de la curiositat multicolor fins a la qualificació i exigències dels més experts. La diversitat més selectiva està servida a una parada de fruita, com una metàfora de l'autèntica vida, tot un món obert, esbatanat, sense fronteres. Fruita vol dir terra i clima, calendari i patiment, recol·lecció i immigració, tècnica i estudi, i a dintre de moltes d'aquests coses, hi ha un pinyol de duresa molt seriosa.

Avui ens enlluernem a la parada dels melons. Aquesta fruita prové de l'Àsia, coneguda ja a l'Imperi romà, estimada de generació en generació, amb un testimoni escrit digne de ser recordat: sant Gregori el Gran (segle VI) va dir que «advertim en el meló la representació de les delícies terrenals». El meló va arribar a Espanya a través dels àrabs. A Itàlia havien conreat el meló en els millors espais dels seus jardins; així considerat el varen portar a França, on li varen donar un càlid acolliment, per exemple el treball excessivament líric d'un literat que, tot buscant divertides etimologies, va dir que els jardiners regaven la planta amb aigua endolcida amb mel i així doncs, de mel surt meló. Al sucós costumari sobre el meló hi figura una declaració de principis del rei Enric IV de França: «Vull menjar melons fins a estar-ne ben tip, i els menjo abans de la carn com ho mana el meu metge». Posats a la taula parada dels gustos, mai falta qui opina que el meló és fruita d'hivern, o dit d'altra manera que s'hauria de menjar a l'hivern; des de la nostra infància hem anat veient uns melons dits «de Nadal», peces estimades que esperaven la festa senyalada a dintre d'una puntorra, penjada en un lloc discret, arrecerat i ben escollit. Un revés de la medalla: a la crònica del meló recordem, també, que dos famosos escriptors molt nostrats, Josep Pla i Nèstor Luján, coincidien en manifestar que no eren gens entusiastes del meló. Ells s'ho perdien.

Hi ha una elaboració de cuina d'estiu, el gaspatxo, que també ens recorda l'aire de diverses geografies i procedències, com un viatge cultural. El gaspatxo és d'origen andalús i ha tingut aquí un bon èxit de penetra?ció, anant pujant cap al nord. S'explica que el seu origen no podia ser més humil, senzillament era una ajuda i defensa contra les altes temperatures, un refresc, en principi, sense pensar en la seva propagació i comercialització. Joan Coromines diu en el seu Diccionari que la paraula gaspatxo ve de «caspicias», restes i sobres de cap valor. Massa despectiu va ser Sebastiánde Covarrubias que va dir que el gaspatxo andalús «es comida de segadores y gente rústica»; aquest senyor, gramàtic castellà del segle XVII, es quedaria meravellat de l'èxit que té el gaspatxo a aquesta Marca Hispànica que és Catalunya, oberta a tots els aires i procedències.

Ben mirat, el món i nosaltres, quan ens entaulem, venim a ser com una gran macedò?nia. Aquest mateix nom ja ens arriba, intacte, d'aquell territori dels Balcans que agrupava pobles diversos. Benvingut el temps d'estiu que posa al seu aparador brillant tota la multiplicació de fruites i elaboracions, com la refrescant memòria d'una enriquidora diversitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema