l'escriptora moçambiquesa Mia Couto ha escrit que la diferència entre la guerra i la pau és que «a la guerra, els pobres són els que maten primer; en la pau els pobres són els primers que moren. Per a nosaltres, les dones, hi ha encara una altra diferència: en la guerra passem a ser violades per qui no coneixem». La guerra és terrible però encara pot ser pitjor per als menors i una combinació d'indignació, tristesa i impotència és el que he sentit aquests dies d'estiu en veure quatre fotografies que reflecteixen el drama de nens atrapats per la desraó de la guerra, com abans ho van ser aquell centenar de nenes adolescents raptades fa un parell d'anys a Nigèria pels fanàtics de Boko Haram i desaparegudes des de llavors. Pel que sembla haurien estat venudes i convertides en esclaves sexuals, encara que últimes notícies obren l'esperança que algunes puguin ser canviades per guerrillers presos.

Si fa uns mesos ens va impactar a tots la imatge del petit Aylan, ofegat en tractar d'arribar a Europa i el cos sense vida del qual gronxaven amb indiferència les onades d'una platja grega, aquests dies són altres les imatges que han sacsejat la meva consciència. La primera és la d'aquest nen de tres o quatre anys assegut en una cadira massa gran per a ell, amb les cames penjant, cobert de brutícia i d'hematomes en un polsegós hospital sirià, amb l'aire absent de qui està sota un fort xoc i que no comprèn per què no pot comprendre la maldat que l'envolta. La seva mirada perduda, amb els ulls secs de tant plorar, és una acusació muda i impotent als causants de tant horror.

La segona foto és un curt vídeo que va passar un telenotícies en el qual apareix una nena de dos o tres anys cantant amb la barreja de vergonya i alegria pròpia de l'edat, quan una bomba esclata a prop amb resplendor i estrèpit inesperats, i la pobra criatura interromp la seva cançó i roda cap a l'esquerra de la imatge, probablement ?abraçada i arrossegada per algú tan aterrit com ella per la sobtada explosió. Viure amb la tensió permanent de saber que qualsevol moment del dia i de la nit pot ser interromput per la mort, trasbalsa qualsevol. Jo vaig passar tres dies a Beirut enmig de constants bombardejos perquè era el pitjor moment de la guerra civil libanesa i sé de què parlo.

La tercera imatge és la d'un altre nen, aquest cop a Turquia, a qui dos homes despullen alhora amb violència i precaució d'un cinturó explosiu que li ha col·locat algun fanàtic desaprensiu. El nen plora espan?tat, contagiat per la tensió dels que l'envolten i inconscient de la tragèdia que estava a punt de provocar, com terroritzats sens dubte estan també els dos policies que tenen por que accioni la bomba que porta adossada al cos, o que algú la faci esclatar des de la seguretat que dóna l'enviament d'un senyal radioelèctric. Cal ser molt malvat per posar una bomba en un mercat, en una mesquita o en un cafè ple de persones innocents, però convertir en una bomba humana un nen que no comprèn el que l'obliguen a fer inspira una repulsió molt particular. No és un cas aïllat, fa uns dies una bomba enganxada al cos d'un altre nen d'entre dotze i catorze anys va esclatar en un casament kurd i va matar cinquanta persones i en va ferir setanta que havien programat un dia de diversió al voltant d'un esdeveniment que suposaven que seria feliç.

La utilització d'infants en la guerra no és cosa nova ja que a Isfahan vaig visitar fa temps un «cementiri de màrtirs» de la ?guerra amb l'Iraq, on són moltes les tombes que mostren fotos de nois de 16 anys. En elles apareixien nens que portaven cintes verdes al front amb llegendes alcoràniques que caminaven davant dels tancs en els camps de mines, doncs ja se sap que un nen és més barat que un carro de combat. I és conegut que l'anomenat Exèrcit de Resistència del Senyor de Joseph Koni rapta nens de dotze anys per incorporar-los a les seves ?guerrilles a Uganda. Uns 70.000, fins a la data. Els nens s'acostumen així a la mort, que consideren una diversió ja que l'han convertit en un joc.

La quarta imatge és la d'un vídeo de propaganda de l'Estat Islàmic que també entrena adolescents en tàctiques militars i en l'ús d'armes de foc. En el vídeo, molt ben fet perquè aquesta gent té una mentalitat cavernícola però domina amb perícia les tècniques audiovisuals, hi apareix un grup de nens d'uns tretze o catorze anys fent la instrucció i pràctiques de tir amb armes més grans que ells mateixos. El pitjor arriba al final, quan un grupet d'aquests mateixos nens fa esclatar una bomba col·locada sota un automòbil on s'han introduït diversos presoners amb uniforme taronja. La deflagració és tremenda i el cotxe salta pels aires embolicat en flamarades violentes. No se'ls veu la cara, però suposo que els nens ho celebren. Per a ells la mort d'infidels o d'enemics (els ensenyen que és el mateix) no només és un deure sinó un joc divertit. És el que Hanna Arendt anomena la banalització del mal, que afegeix inconsciència i indiferència davant el dany causat. És terrible pensar-ho.