els oposats

03.09.2016 | 00:00

«Cada època busca de nou
el seu equilibri, especialment
quan s'enfronten els oposats,
com ha succeït al llarg de la Història. I ara passa de nou»

En el món de la política, la tensió entre els oposats proporciona una determinada textura a la societat. Fins i tot, molt sovint, només cal que siguin petites diferències que el poder aprofita per legitimar-se. Al llarg de la Història, ens explica el geògraf Yi-Fu Tuan, els xinesos es van considerar a si mateixos un poble de pell blanca, d'un «blanc-jade» -per tant, daurat, bell, vital-, que contrastava amb el «blanc-cendra» -pàl·lid i malaltís- dels europeus, als quals consideraven inferiors. Va ser només en el segle XIX, després de la pèrdua d'alguns dels seus territoris a les mans dels britànics, quan els xinesos van començar a veure's a si mateixos com un país de pell groga i no blanca, de blanc-jade vull dir. Cal percebre en aquestes petites diferències, que estructuren les creences de la societat, alguna cosa més que un simple fet cultural, sinó una autèntica realitat política.
Més enrere en el temps, vam comprovar que la polis grega -el primer rostre de la democràcia- va sorgir en oposició al regnat dels perses, amb qui van entaular innombrables guerres. La democràcia establia la igualtat de tots els homes lliures enfront de la cruel estructura jeràrquica dels imperis orientals, encara que els grecs curiosament mai van renunciar a determinats privilegis de l'aristocràcia, com podem llegir en els seus filòsofs. Segles més tard, Roma va patir transformacions tan radicals que, d'un diminut poble assentat sobre set turons, es va convertir en un imperi global. En aquest procés, la societat romana va mutar de la República a l'Imperi, amb Juli Cèsar com a figura clau en aquesta transició. La pregunta per als romans era l'eficàcia -com exercir el poder sobre un territori tan gran?-. I no la justícia, la seva justícia, de la qual no dubtaven en absolut. Roma representava la civilització i, per contrast amb la barbàrie de la resta de pobles, les lleis romanes portaven l'ordre i la llibertat. I encara avui s'estudien aquestes normes com una de les arrels essencials de l'europeïtat, al costat de la filosofia dels grecs i l'ètica jueva.
Diguem que els oposats fan avançar la Història, sovint amb violència. En la Revolució Francesa es van enfrontar d'una manera cruent els anhels de la Il·lustració amb els privilegis de l'Ancien Régime. Més tard, tot el segle XIX suposa una successió de guerres a Europa, moltes d'elles en clau nacional. I el XX va ser el segle sagnant de les dues guerres mundials que va acabar amb els imperis i en què van xocar els diferents totalitarismes entre ells i també amb les restes d'una democràcia liberal que finalment va aconseguir triomfar.
El xoc entre oposats segueix regint també avui. Per als sobiranistes, es tracta d'Espanya contra Catalunya (o Euskadi); per a la política tradicional, la confrontació entre la dreta (PP i Ciutadans) i l'esquerra (PSOE i Podem) resulta eterna. Els mitjans parlen de l'antagonisme entre els nous populismes i els partits de l'estabilitat. Al Regne Unit, el debat ha enfrontat els partidaris del Brexit i els de la Unió, amb la victòria per als rupturistes. En el si del catolicisme aquest xoc es dóna al voltant de la interpretació del Concili Vaticà II, entre tradicionalistes i modernistes. Finalment, hi ha una tensió decisiva, fonamental, per a l'hegemonia mundial entre el vell imperi liberal d'EUA i el poder creixent de la Xina i Àsia. Amèrica i Xina representen dos models de poder antagònics, que difícilment poden conviure. Estats Units exemplifica les virtuts -i els defectes- de la democràcia liberal, amb la seva mirada republicana sobre els problemes mundials. Xina, en canvi, hereva de les tradicions d'Orient i d'una estructura agrària profundament feudal, difícilment pot fer-se democràtica. Ni la seva cultura ni les se?ves maneres ni les seves necessitats ho són.
La teoria de la modernització sosté que, a partir d'un grau determinat de desenvolupament, les societats es democratitzen. És el que hauria passat a Espanya després de la mort de Franco. És possible que així succeeixi sempre, però no segur ni probable. Les teories polítiques tenen molt de faules morals i, en tot cas, només funcionen a posteriori. Cada època busca de nou el seu equilibri, especialment quan s'enfronten els oposats, com ha succeït al llarg de la Història. I ara passa de nou: la UE o la fragmentació nacional, la democràcia liberal o algun rostre de la dictadura, el parlamentarisme o el populisme...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema