Adéu a la nuclear a Catalunya

04.09.2016 | 00:00

Al'any 2023 acabarà la vida de la primera central nuclear d'Ascó. El 2025 acabarà la del segon grup i el 2028 la de Vandellós. Quan ens anem apropant a aquestes dates es posarà sobre la taula la necessitat de prorrogar la concessió de les centrals en 20 anys més, passant de 40 anys a 60, o no. Aquesta és una discussió que no es pot deixar pas per al dia abans, perquè implica necessàriament prendre accions importants.
La primera pregunta és: ha aportat millores a la societat l'energia nuclear? Depèn: ha aportat estabilitat de potència a la xarxa però, des que es va alliberar el mercat elèctric, no ens servim dels seus bons costos que podrien ser de 26 €/MWh i, en canvi, els paguem a una mitjana de 45 €/MWh (uns 385 milions anuals a Catalunya). Per tant, a qui beneficia la situació actual és a les empreses elèctriques propietàries. Per altra banda, el risc d'accident nuclear i el problema dels residus eterns es justifiquen al preu que es cobra avui l'energia nuclear? Rotundament no. L'energia nuclear futura per a noves centrals presenta uns costos de generació entre 60 i 87 €/MWh, molt lluny del preu de les energies renovables. Té sentit prorrogar les centrals nuclears a partir d'una vida de 40 anys, assumint el risc d'accident? Possiblement només si el cost nuclear aprofita una central amortitzada, és a dir, a un cost de 16 €/MWh, en cap cas assumint el preu marginal del mercat d'avui. Les companyies elèctriques diran no a aquest plantejament.
La qüestió ara és preveure quin relleu de generació suplirà l'energia que deixin de subministrar les centrals nuclears. He explicat sovint que la nuclear, la solar fotovoltaica i l'eòlica són energies rígides: generen sempre les mateixes dimensions energètiques, tant si sobra energia com si en falta. En qualsevol d'elles el sistema ha de preveure que caldrà subministrar energia de forma flexible per compensar la desviació prevista, sigui amb energia hidràulica convencional, amb bombeig, amb cicles combinats de gas o amb centrals de cogeneració gestionades adequadament.
Catalunya té un consum màxim de 7.000 MW, amb un parc nuclear de 3.000 MW, un parc hidràulic de 2.100 MW, un parc de cicle combinat de 4.240 MW, amb una generació per cogeneració de 1.340 MW, un parc fotovoltaic de 248 MW i un eòlic de 12.284 MW. La tecnologia ha fet un salt enorme en els darrers dos anys, fent possible una generació fotovoltaica a les terres de Tarragona i de Lleida amb 2.700 hores equivalents a l'any a un cost d'inversió d'1 milió per MW instal·lat i una generació eòlica amb 3.200 hores a les terres de l'Ebre i a l'Empordà a un cost d'inversió d'1,21 milions per MW. Aquestes condicions possibiliten que el cost de generació de grans parcs d'electricitat fotovoltaica totalitzant 6.000 MW sigui de 41 €/MWh i el d'eòlica totalitzant 4.300 MW sigui de 45,5 €/MWh. És a dir, la generació solar i eòlica a costos d'avui podria tenir el mateix preu que es ven l'electricitat nuclear a la xarxa. Per tant, per què volem el risc nuclear?
Un dels problemes que plantegen les energies renovables intermitents és què passa quan no n'hi ha. Llavors cal augmentar l'emmagatzemament o aportar electricitat flexible. El parc elèctric català està prou equilibrat per possibilitar la substitució de l'energia nuclear per la fotovoltaica i eòlica. Per una potència de consum actual de 7.000 MW, amb un total d'energies renovables intermitents de 10.323 MW, la potència de suport que ara hi ha de 8.446 MW seria suficient per suportar el canvi de nuclear a renovable. Per aquest costat, doncs, no cal fer cap esforç més, quedant encara el recurs a l'exportació amb 2.400 MW més. Aquesta substitució permet una participació de les renovables del 70% en el total de la generació elèctrica a Catalunya. Posteriors augments impliquen invertir més en emmagatzemament hidràulic, en bateries o en hidrogen.
Per tant la substitució nuclear per solar fotovoltaica i eòlica és fàcilment possible tant des del punt de vista tècnic com econòmic; a més és desitjable que sigui així per disminuir el risc d'accident i minvar els residus que la tecnologia no ha sabut gestionar de forma definitiva.
Queda finalment la qüestió dels llocs de treball. La futura localització dels parcs fotovoltaics i part dels eòlics s'ha de fer a les Terres de l'Ebre. La instal·lació d'aquests parcs implica una necessitat de mà d'obra de 2.060 persones per a l'operació i el manteniment i de 12.300 més en la construcció dels nous parcs des del 2021 fins al 2028, la qual cosa permet absorbir la mà d'obra sobrant de les 3 centrals nuclears.
El preu de generació d'un sistema com el que he exposat permet que s'abaixi un 8,9% substituint els 3.000 MW nuclears actuals per 6.000 MW solars i 4.300 MW eòlics. La pregunta és, doncs, per què cal renovar les centrals nuclears 20 anys més, allargant innecessàriament el risc?
Fer possible aquesta substitució demana molt temps, canviant lleis urbanístiques i mediambientals que avui impossibilitarien fer centrals com aquestes, preparant les condicions per fer concursos per a aquestes inversions... i això cal fer-ho ara, no a l'any 2020. Per què no pot ser una proposta que s'inclogui en l'oferta que farà el president Carles Puigdemont dins la moció de confiança a finals de mes? Una aposta així pot arreplegar una part de la societat que està dubtant dels beneficis de la independència, car el tancament nuclear només serà possible sense que la decisió depengui de Madrid i sigui estrictament catalana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema