L'escarabat de Compostel·la

04.09.2016 | 00:00

Mariano Rajoy va camí de guanyar les seves cinquenes eleccions. Va accedir a la presidència de la nació més antiga del món en plena crisi, a finals del 2011. Pel camí a la seva revalidació de l'any 2015, va apujar impostos, va engegar una amnistia fiscal, va congelar el salari mínim, el preu de la llum i el gas es va disparar, va retallar les pensions i tot allò que sonés a públic, i va assolir el rècord d'aturats. Des del 2015 s'ha dedicat a fer més o menys el mateix, amb l'afegit que el seu bloqueig als processos (el basc, de pau, i el català, d'inde?pendència) ja ha assolit el perfum de la re?sistència numantina. Darrerament ha guanyat dues eleccions generals més, i ara va camí de repetir victòria.
Rajoy guanya les conteses electorals d'una manera ben estranya. Ha tingut en contra les emprenyamentes socials més multitudinàries. La pràctica totalitat del seu partit fa giragonces al maelstrom de la corrup?ció. No sap enfilar tres frases correctes seguides. Perd investidures. I és la riota d'Occident. Però ell guanya eleccions, les unes re?re les altres. I ho tornarà a fer. I a mi se m'acu??den tres explicacions per entendre el seu mètode.
Una: Rajoy és com Ignatius J. Reilly, l'inadaptat, el moralista caspós que protagonitza Una confabulació d'imbècils (John Kennedy Toole, 1980). Un cataplasma que, no obstant la seva estupidesa, és capaç de congregar una munió de ximples que, d'alguna manera, li reten un homenatge permanent. A la seva habitació, omple quaderns amb idees resclosides, amb l'ambició de compondre una gran obra que serveixi de far a la humanitat, i amb l'objectiu de tornar-la a l'edat mitjana.
Dues: Rajoy és com l'ase Fauvel, el burro del Roman de Fauvel (Gervais de Bus, 1314). Mitjançant la metàfora d'un ase falb que es converteix en governador a casa del seu amo, gràcies a un capritx de madama la Fortuna, Fauvel dictaminarà de forma bèstia, il·lògica, adulat per una cort fanàtica d'humans emborderits. Si agafem el nom de l'ase Fauvel i el separem en "fau-vel", obtindrem "mentida velada", una referència que les grans paraules i discursos, les grans veritats amaguen la trista, prima realitat, incongruent en sang. I FAVVEL és l'acròstic dels pecats capitals: Flatterie (Adulació), Avarice (Avarícia), Vilenie (Vilesa), Varieté (Veleitat), Envie (Enveja) i Lâcheté (Covardia).
I tres: Rajoy encarna el mite de Sísif. Confinat a l'infern per les seves argúcies a la Terra, va ser obligat a empènyer una gran pedra per una pujada costeruda, eternament: quan arribava al capdamunt la pedra rodolava avall. D'aquesta manera, Sísif no s'acabava de morir mai, perquè mai no assolia la fi del seu càstig.
Fa uns dies, jo en parlava en una xarxa social, d'aquestes tres opcions. Un dels meus editors, en Josep Lluch, em va dir que Rajoy, de Sísif res de res. Em va dir que més aviat era un escarabat piloter. Ell el va anomenar "merdisser". I vaig pensar que tenia raó. Rajoy seguirà empenyent la pilota, encara que sigui una gegant bola de merda.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema