Mots de mar

04.09.2016 | 00:00

M'he criat envoltat de mar i de vent, de pares i avis que parlaven salat. He escoltat milers d'històries sobre mariners i pescadors, sobre coves recòndites i peixos fantàstics, sobre tràngols i tempestes i naufragis. M'he educat entomant paraules precioses i precises, que ara, per desgràcia, sonen rares i llunyanes. He après a estimar els mots, a tractar-los amb respecte i pronunciar-los amb delicadesa, a amanyagar-los com una criatura. Em dol cada mot que es perd, em revolta cada paraula que s'arracona o s'estripa com si fos una camisa vella. M'alegra sentir i recuperar paraules i expressions oblidades, descobrir altres maneres de dir i, doncs, de veure la realitat. Les paraules em fan companyia, m'agombolen, em desperten records i mons, m'evoquen olors i gustos, em suggereixen contes i dites i estats d'ànim. Sempre m'envolta la seva salabror, com una segona pell, com una segona llar.
A casa, quan ens enfadem de valent, "agafem una cabrella" o "ens emprenyem com un cranc". Quan algú està esverat o esva?lotat, diem que "té guergal" (gregal). Si anem a algun lloc i no s'hi cap, posem per cas a tot arreu en ple agost, ens lamentem amb aquesta expressió: "Està ple com una garoina!". Les persones molt morenes de pell són "negres com una caua" i tot allò eixarreït és "sec com un bacallà". Si algú se n'aprofita dels altres o treu partit de certes situacions, com ho fan tants corruptes que ens manen, li retraiem que sempre "vagi darrere de peix mort". Preferim, doncs, que la gent es guanyi la vida dignament i honradament, és a dir, que "qui vulgui menjar peix, es mulli es cul". De tant en tant, ensope?guem amb individus que creuen saber-ho tot o que ens menyspreen o ens escarneixen, però nosaltres ens els mirem en silenci, soferts, amb un punt d'ironia, i tot just pensem: "Ja pujaràs a bordo...".
Però a casa, tot sovint, ens sentim com una illa remota, com una reserva estranya, mig exòtica mig folklòrica, de vegades, invisi?ble. I ens sembla que tot aquest gavadal de paraules, dites, comparacions, expressions i proverbis no podrà creuar mai les aigües i arribar a d'altres terres. Potser el que passa és que aquells que haurien de contribuir a preservar i difondre tota aquesta riquesa i bellesa lingüística "no saben a quina mar naveguen". O pitjor encara, potser el gran problema, el veritable problema, és que les coses més boniques i més valuoses ens passen desapercebudes perquè "cada vegada hi ha més gent que no veu aigua en mar".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema