El debat sobre la presumpció d'innocència sol aparèixer de tant en quan en els nostres mitjans, sovint lligada a casos més o menys mediàtics. La preocupació en relació a la seva protecció i reforçament, ha portat la Unió Europea a dictar una nova Directiva (la Directiva UE del parlament i el Consell de 9 de març de 2016) per la que es reforcen en el procés penal determinats aspectes relacionats amb la presumpció d'innocència així com el dret a estar present en el judici (la transposició als Estats membres del qual està prevista com a màxim l'1 d'abril de 2018).

El dret a la presumpció d'innocència està reconegut expressament a la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, al Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, a la Declaració Universal de Drets Humans i, com no, a la Constitució espanyola.

La UE, com en altres matèries, vol garantir un espai de llibertat, seguretat i justícia.

Una de les qüestions que m'ha cridat l'atenció, és la diferenciació que fa la pròpia Directiva quan a l'aplicació del principi de presumpció d'innocència a les persones jurídiques. Com sabeu, i així ho hem tractat en varis articles publicats al DdG, les persones jurídiques poden ser subjectes actius de determinats delictes des de l'any 2010, cosa que va suposar una no?vetat absolutament radical en el nostre dret penal.

M'ha semblat fins i tot preocupant que la Directiva, tot i reconèixer que les persones jurídiques també tenen dret a la presumpció d'innocència (com així ho ha reconegut el Tribunal Europeu de Drets Humans i també el Tribunal de Justícia de la UE), no la tenen en idèntica mesura que les persones físiques. De fet la Directiva és només d'aplicació per a les persones físiques, assenyalant que serà l'evolució de la normativa i jurisprudència existents la que determinarà la necessitat d'una intervenció de la UE en aquest sentit, essent encara prematur tractar aquesta qüestió.

Crec que és molt censurable no només aquesta diferenciació, sinó també que les garanties es vagin fixant en funció de l'evolució dels casos que es vagin succeint a la pràctica, i menys en una qüestió tan sensible i amb tanta repercussió com el dret penal.

Una de les qüestions que tracta d'evitar la Directiva són les declaracions públiques efectuades per les autoritats públiques que puguin presentar un sospitós com a culpable mentre que no hi hagi una resolució judicial que així ho estableixi; fins i tot es fa referència a no facilitar la seva presentació emmanillats, engarjolats o amb determinada indumentària carcerària. Això evidentment no pot afectar el dret a la informació i a la llibertat de premsa, però sí pot fer ressorgir el debat de si és lícit filtrar a la premsa l'escrit d'acusació d'algú, ja que s'han donat casos, alguns de ben coneguts, en què s'ha fet públic l'escrit d'acusació quan encara no havia estat ni tan sols notificat a la part afectada.

En definitiva, la Directiva estableix unes normes mínimes a desenvolupar pels Estats membres, principalment en matèria de presumpció d'innocència, però també en matèria del dret a estar present en el judici i al dret a no declarar contra un mateix.

No puc evitar, arribats a aquest punt, recordar una anècdota graciosa de l'època del meu pare quan estava al capdavant de l'Audiència Provincial de Girona, en què hi havia un agent judicial que quan la sala de judicis estava ben plena i havia de fer passar a la persona acusada perquè se celebrés el judici que havia de suposar la seva condemna o absolució, deia ben fort i ben alt: ¡Que pase el condenao!