QUÈ MENJÀVEM ABANS DE LA GUERRA

04.09.2016 | 00:00

Abans de les vacances estiuenques un amable lector em suggerí comentar el que menjàvem abans de la guerra. Atenent aquella encertada proposta, ara no només comentaré la situació alimentària d'aquell temps, sinó que també, en dos altres articles, parlarem del menjar de la guerra i de la postguerra.
Els que vàrem néixer en les primeres dècades del segle vint solem dividir el nostre itinerari vital en tres etapes: abans de la guerra, els tres anys de guerra i la postguerra. Aquell espai de temps que fou relativament curt, però que trobàrem eternament llarg, condicionà la vida dels que l'haguérem de patir. Va ser com una barrera que separa les altres dues etapes de la nostra existència. Moltes coses, un cop acabada la guerra, ja no foren mai més com havien estat abans. Durant molt de temps ens esforçàrem a recuperar la situació anterior. Costà anys i anys per assolir-ho. Però quan es podia dir que ja ens havíem normalitzat, ja el món havia donat tantes voltes que els canvis es dispararen i ja no tornàrem a viure com havíem fet abans del trenta-sis, sinó a un ritme molt diferent, amb unes comoditats que aleshores ni sospitàvem, amb una bonança econò?mica que ens acostumà a viure com si tots fóssim rics... I aquesta situació idíl·lica que per als que havíem estat testimonis dels temps anteriors ens feia semblar que havíem arribat a la terra de Xauxa, s'anà esvaint amb l'aparició de la fatal i tràgica crisi econòmica i de valors.
En el menjar de cada dia es fa notar molt la diferència entre abans i després del daltabaix del trenta-sis. Hem de recordar que en les cases no es disposava de congelador. Algunes, molt poques, tenien una nevera que es refrigerava amb barres de gel. Diàriament s'havia de posar el gel i al mateix ritme era necessari retirar l'aigua que s'havia anat acumulant. Però ni aquest simple recurs de la nevera estava a l'abast de totes les famílies ni tan sols de la majoria. El més normal era anar al dia. Per això es considerava normal que el mercat que aleshores es concentrava a la Rambla i Argenteria funcionés diàriament, sense estalviar-se les festes per solemnes que fossin. I també els matins dels dies festius les botigues despatxaven normalment.
La llet si es guardava per a l'endemà s'havia de bullir. El peix era recomanable menjar-lo el mateix dia que s'havia comprat. La carn es conservava més; però no excessi?vament. Algunes carns se salaven, com a sistema de conservació. Quan es bullia la llet era qüestió d'estar a l'aguait, ja que si es badava una mica ja es vessava, i tot l'ambient s'amarava de la mala olor de llet cremada.
Cada vegada anava sent més normal l'esmorzar a base de llet amb cafè, o amb algun producte semblant a la xocolata, com el Phoscao o el Colacao. Sucant-hi torrades o panet de Viena o llonguet. No es gastava altre cafè que el de barretina i es desconeixia el descafeïnat. Els bars sí que ja anaven modernitzant les respectives cafeteres; però no era corrent anar a esmorzar fora de casa, si no era anant de viatge. Els que feien treballs forts i necessitaven més calories solien esmorzar de forquilla. Si la bossa hi arribava, el típic pa amb tomata s'il·lustrava amb pernil o llonganissa. Si l'economia era més modesta, es menjava la verdura sobrant del sopar o una torrada fregada amb un gra d'all.
El dinar dels sis dies laborables es basava en la tradicional escudella i carn d'olla. El brou s'acompanyava amb arròs i fideus. La carn d'olla podia ser molt variada, segons l'economia familiar. No hi podia faltar la saborosa pilota, l'ala de gallina, un tall de carn de vedella, cansalada, morro i orella de porc. Una bona ració de patata i uns cigrons. S'animava amb una fulla d'api i col. Es podia completar l'àpat amb unes costelles de xai a la brasa o un bistec de més o menys categoria. De postres fruita del temps. Per als petits l'àpat se solia completar amb un bol de llet, que la major part es prenien a contracor.
La mainada berenava a la cinc de la tarda. Si la jornada escolar s'allargava més de les cinc, el berenar era a l'hora del pati, i si no, en arribar a casa. El berenar al col·legi era invariablement de pa amb xocolata, si ja era a casa es podia variar untant el pa amb oli i sucre, o amb mantega, o amb mel, o també amb vi i sucre. La qualitat de la xocolata, pels anys trenta, havia començat a millorar. La que venia de França o de Suïssa era més fina que la que s'elaborava aquí. A Girona hi havia vàries petites indústries xocolateres. Al carrer de Mercaders, a la plaça del Molí, al carrer de les Bernardes. Però era una xocolata molt basta, més pròpia per fer-ne la tradicional xocolata desfeta que per menjar crua per acompanyar el pa.
El sopar, igual que ara, depenia molt de l'edat de les persones. Les més grans o més delicades o més conservadores es limitaven a les verdures bullides i peix. I si no tenien por de fer patir el fetge menjaven una truita o un ou ferrat. Els més joves, encara que també mengessin verdura gaudien d'un saborós segon plat, que podia consistir en un platillo, un fricandó o una cassoleta a base de mongetes del "carai", amb pit de xai o costella de porc. Una menja molt gustosa i de preu més assequible que el de la carnisseria eren les menuderies. On es podia comprar cervell, pota i tripa, sang i fetge i un llarg etcètera. Un plat exquisit i de preu molt raonable era el vulgarment anomenat "sang i fetge i ceba de porc". Hauria estat més correcte dir sang i fetge de porc amb ceba; però el costum era el costum. En moltes cases per sopar es prescindia de les postres o es limitaven a unes galetes ben comptades.
El dinar del diumenge era especial. A?quell dia es prescindia de l'escudella i la taula s'animava amb l'aparició de l'arròs a la cassola. Un arròs saborós i perfumat, amb un acompanyament de conill, costella de porc, salsitxes, pop o calamar i alguna gamba o escamarlà. I que no s'hagués escatimat el temps i l'atenció i la paciència per obtenir un sofregit al seu exacte punt. Darrerament s'anaven imposant els macarrons i els canalons. Encara hi havia qui completava el dinar amb un rostit que en els casos més solemnes podia ser de po?llastre. I les postres del diumenge era normal que fossin de pastisseria, tortell, flaona, lioneses o sara o prussià. Que en el temps apropiat se substituïa per les maduixes. I si la cuinera no anava massa atrafegada es lluïa presentant una deliciosa pla?ta de crema catalana, de fabricació pròpia.
Moltes famílies observaven rigorosament l'abstinència de carn, els divendres de Quaresma. Si la mestressa de casa era creient i observant, com que era la que manava a la cuina, tots els de la casa havien d'observar l'abstinència, encara que l'home fos un descregut o un menjacapellans. Per a molts l'abstinència no representava cap sacrifici, més aviat el contrari. L'escudella diària que ja resultava enfadosa era substituïda per uns guisats de bacallà, amb pèsols i ous durs. I per postres els tradicionals bunyols de Quaresma. I per sopar la ben apreciada sopa de menta o de farigola que precedia un suquet de peix o un llobarro dels que ara s'anomenen salvatges i que si se'n troba s'ha de pagar a preu d'or. Aleshores es podia menjar peix de gran qualitat a bon preu si es podia anar a la peixateria poc abans de l'hora de tancar, quan els calia exhaurir les existències.
Era normal que tots els àpats es fessin a casa. Anar al restaurant era quelcom extraordinari, només es practicava anant de viatge, i encara hi havia qui quan es desplaçava només per un dia, es portava el paquetet amb el dinar que consumia assegut en un banc del parc o en un bar, prenent beguda i cafè.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema