Irlanda, sobirania i reunificació

05.09.2016 | 08:31

La ciutat de Dublín és enguany plena d'homenatges als herois de la revolta de 1916 contra el Govern britànic, també coneguda com l'Alçament de Pasqua, que va ser encapçalada per Patrick Pearse i James Connolly, entre d'altres, i va acabar amb centenars de morts, entre ells el mateix Connolly, un esdeveniment que es considera com el moment clau en el procés d'independència d'Irlanda, tot i que les creixents tensions amb Londres van acabar portant a la guerra d'independència (1919-1921), en la qual van perdre la vida més de 2.000 persones.

El 1921 es va arribar a un pacte per a l'autogovern, conegut com a dominion status, que va suposar la creació de l'anomenat Estat Lliure d'Irlanda, formalment independent però dins de la monarquia britànica i que no incloïa els comtats més unionistes del nord. Les greus discrepàncies entre els mateixos republicans van comportar un nou aixecament armat entre el sector més moderat de Michael Collins i el sector més intransigent d'Éamon de Valera, que va derivar en la ?guerra civil irlandesa, en la qual varen morir més de 4.000 persones. L'any 1949 es va proclamar la República d'Irlanda (Éire), que poc després va abandonar la Commonwealth i es va incorporar a l'ONU el 1955. Encara avui bona part dels partits que formen el Parlament irlandès són hereus d'aquella època, entre ells el conservador Fine Gael, el liberal Fianna Fáil, el laborista Labour Party i l'esquerra radical del Sinn Féin. I encara avui l'irlandès o gaèlic és clarament minoritari enfront del predomini de l'anglès, malgrat l'important esforç del govern per la seva recuperació.

A partir de 1966 el conflicte tornà a aparèixer amb força a Irlanda del Nord, on la greu discriminació de què era objecte la minoria catòlica i els importants conflictes socials varen portar a nous enfrontaments armats entre l'Exercit Republicà Irlandès (IRA) per una banda i l'unionista Exèrcit per a la Defensa de l'Ulster (UDA), la Policia Reial de l'Ulster (RUC) i el mateix Exercit Britànic per l'altra. El 1972 es produïren els tràgics esdeveniments coneguts com el Diumenge Sagnant (Bloody Sunday) a Derry, amb 14 manifestants morts per l'Exèrcit, mentre l'any 1981 perdien la vida 10 presoners de l'IRA en vaga de fam, entre ells Bobby Sands, defen?sant els drets dels presos polítics enfront de l'inflexible govern de Margaret Thatcher.

Després de més de 3.500 víctimes mortals, entre elles més de 1.800 civils, l'any 1993 el Regne Unit va admetre per primera vegada la possibilitat d'un referèndum d'autodeter?minació i el 1994 el líder del Sinn Féin, Gerry Adams, anuncià un històric alto el foc de l'IRA. El 1998, es varen signar finalment els Acords de Pau de Stormont entre els líders unionistes i republicans i els primers ministres britànic, Toni Blair, i l'irlandès, Bertie Ahern, que va ser l'inici d'un llarg i definitiu procés de pau, amb la creació d'un nou parlament autònom i la formació d'un govern compartit, encapçalat per l'unionista Ian Paisley i el república i dirigent del Sinn Féin Martin McGuinness. L'any 2003 l'IRA anuncià oficialment la fi de la lluita armada, i va demanar perdó per les víctimes civils del conflicte, l'exercit britànic es retirà d'Irlanda del Nord i reconegué que les víctimes del Bloody Sunday havien estat manifestants desarmats, mentre els paramilitars unionistes abandonaven també la violència.

Encara avui, el mur de Belfast entre els barris unionistes i republicans, de més de 5 km de llargada, continua dempeus com a símbol de dècades de conflicte. Malgrat el gran avenç en el camí de la pau i la reconciliació, la divisió política a l'Ulster continua sent ben clara: Per una banda el Partit Unionista Democràtic (DUP) i el Partit Unionista de l'Ulster (UUP), ambdós conservadors i pro-britànics, per altra banda els socialdemòcrates de l'SDLP i l'esquerra radical del Sinn Féin, republicans i partidaris de la reunificació d'Irlanda

Com a conclusions, cal considerar com enormement positiu l'abandonament definitiu de la violència i la defensa pacífica de totes les idees polítiques. Per altra banda, cal reconèixer que els processos històrics de gran transcendència, com la creació de nous estats o la seva reunificació, requereixen un ampli consens entre totes les parts i el màxim suport internacional. Finalment, també cal dir que la gairebé plena hegemonia de l'anglès a Irlanda demostra que l'evolució de les llengües depèn de múltiples factors, més enllà de possibles imposicions per part d'un estat centralista o colonial o de l'existència d'un estat propi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema